20 de novembre de 2015: tots els mitjans recorden que fa quaranta anys de la mort de Franco i amb la seva desaparició, del final d’una dictadura amb les tràgiques actuacions que ningú no oblida, i també amb un dany col·lateral que podríem qualificar de surrealista o patètic, quan no de directament ridícul: la censura cinematogràfica.
Fins a mitjan gener, molt a prop del Born, es pot veure una exposició titulada Fotogramas de postguerra on la revista degana de la premsa cinematogràfica, que l’any que ve celebrarà el seu 70è aniversari, recull no solament les imatges d’estrelles de l’època amb els escots retocats a cops de pincell o amb estrafolàries puntes de coixí, sinó també la fotocòpia del dossier del “Ministerio” on es prohibia de manera contundent l´exhibició a Espanya de Some like it hot, el film de Billy Wilder que en principi s’havia de dir Una Eva y dos Adanes i que va acabar sent Con faldas y a lo loco.
Escrit a mà i amb una caligrafia que semblava fruit d’una indignació mal dissimulada, el membre de la junta de censura que signava deia textualment: “prohibida aunque sea para subsistir la veda de maricones”. Quin nivell!
Això pasava al 1960. Finalment, la pel·lícula es va poder estrenar dos anys més tard amb diverses modificacions, accentuant en el doblatge el to de farsa o eliminant-ne algunes escenes: per exemple, un clavell canviant de la boca de Jack Lemmon al del seu veterà pretendent, una transparència molt sugestiva de Marilyn Monroe o un petó massa allargat entre Marilyn i Tony Curtis.
La llista de prohibicions, retalls, canvis de diàleg, tant per motius polítics com eròtics, és interminable. Sovint, a la televisió es pot recuperar la integritat d’un material que vam veure i sentir adulterat. Ens van estafar i resulta complicat explicar-ho a les noves generacions.
