El retorn d’un muntatge mític que ja forma part del cànon que un dia va desafiar Auca#170
Etern
Una pregunta que tot bon aficionat al teatre s’ha de fer en algun moment: com és que gaudim una vegada i una altra de les mateixes històries repetides fins a l’eternitat? Per què muntem encara Hamlet sense descans? La setmana passada a Temporada Alta vam viure la gran pirueta de la dèria revival dels nostres dies, el retorn d’un muntatge clàssic sobre un text clàssic, Elsinor al quadrat. La versió shakespeariana de Thomas Ostermeier torna a Catalunya 17 anys després de la seva estrena. Hi assistim amb nervis, desassossec, el temor justificat de veure caure un mite (sabem que les operacions nostàlgiques acostumen a naufragar als escenaris). Però no, no és el cas, gaudim d’una funció que no ha deixat mai de vibrar, que continua representant-se perquè està viva i conserva els elements d’un espectacle superb. Per què ens agrada tant, no hem canviat en tot aquest temps? La resposta no ens deixa en bon lloc.
Petjada
Deia Peter Brook que el teatre dolent –mortal– s’acosta als clàssics perquè algú, abans, ha esbrinat i definit com ha de fer-se l’obra. Per contra, el teatre viu sempre és un art autodestructor, troba nous modes de representació. En la segona categoria es troba el Hamlet d’Ostermeier, que precisament es rebel·la contra el teatre essencialista, despullat i artesanal de Brook, entra a matxet sobre les conviccions de principis del segle XXI. El resultat és un gran espectacle, però també un catàleg de tics que han deixat empremta en una part significativa del teatre europeu posterior. Podem trobar-ne exemples a cabassos, però si en voleu un de ben concret només cal que passeu per les funcions d’El Mestre i Margarida d’Àlex Rigola, qui en el seu retorn al gran format rescata bona part dels recursos expressius presents en el muntatge de la Schaubühne. En l’anàlisi del llenguatge de les dues funcions descobrirem el retrat d’una època que no està tan superada com creiem.
Estètica
El gran símbol arquetípic: el micròfon, que serveix per a la funció emfàtica o per substituir els aparts i reforçar els monòlegs. L’antirealisme, una autèntica al·lèrgia al naturalisme: el teatre ja no imita la realitat ni tracta d’igualar-la, se situa en paral·lel o darrere. La forma i l’estructura també són contingut, les escenografies evocadores no representen ni palaus ni paisatges, l’espectador completa el sentit i com més minimalisme millor (que no sempre vol dir baix pressupost). Caldrà també fragmentar el discurs, la linealitat fa nosa: el “ser o no ser” es passeja com un esperit sense calavera per diferents moments de la dramatúrgia. Els salts també poden afectar el to: passem de la comèdia al drama, de la grandiloqüència a l’estirabot més gratuït, del retrat elisabetià al kitsch-pop. I el toc final és una bona dosi d’autoreferencialitat, el metadiscurs que està en l’essència de Hamlet, la tragèdia que conté la representació d’una altra tragèdia idèntica. El teatre es tanca sobre si mateix.
Testosterona
No oblidem que enfront dels cànons de la bellesa tradicional, el lletgisme continua de moda, l’escatologia fins i tot (La Fura dels Baus encara riuen). Per extensió els personatges són desagradables –també els bons– i amb les seves actituds miren de provocar el públic. El boig de Hamlet es converteix en un Falstaff panxut, un bufó que ajuda a épater la bourgeoisie, però sense passar-se. Impera la retirada gatopardiana perquè només transgredim elements superflus. Els homes, esclar, són violents, testosterònics, iracunds, irreflexius, i això els fa seductors, mala peça al teler. El caut conseller Poloni escridassa colèric la seva filla, Ofèlia, i ella la major part del temps fa el paper de bleda assolellada. El visible component misogin i objectualitzador que encara fa fortuna en molts directors s’escuda en què els papers femenins van ser escrits tal qual. Ni parlar-ne, de reescriptures que empoderin les dones, millor denunciar el masclisme perpetuant el sadisme patriarcal. Discutible.
Alternatives
L’etiqueta “postmodern” s’ha fet servir tant que ja sembla gastada, víctima i botxí de les seves lògiques discursives. En la mateixa línia el teatre “alternatiu” ja no designa res exterior a la cultura hegemònica, al contrari, ha esdevingut l’estil dominant, replicat i seriat als principals festivals teatrals d’Europa. Per això ens continua agradant tant el Hamlet d’Ostermeier, el que un dia va ser “independent”, una novetat, funciona avui ja desactivat i agradable com a part del cànon, un símptoma més de la postmodernitat com a cultura dominada pel pastitx i les reposicions.
Anticatarsi
Per últim, but not least, un dels trets més definitoris dels muntatges de fa 15 anys fins al present: la ironia (també el sarcasme i el cinisme, encara més perillós). La ironia dels discursos postmoderns, en paraules de Mark Fisher, funciona com “una condició d’espectador distanciat”, un element que “substitueix el compromís i la implicació”. L’excés, el grotesc, el sadisme i la hipèrbole són atributs que refusen embellir el món, que renuncien a inserir-nos en els binarismes ètics suposadament simplificadors, ni negre ni blanc, relativisme. Com en el cine de Tarantino, que també ens entusiasma, la sobresaturació de violència i corrupció a la Dinamarca d’Ostermeier ja no provoca indignació ni horror, al contrari, ens resulta familiar, tan habitual que acabem per pensar que no hi ha res a millorar, ens reafirma en una catarsi obscura i complaent que convida a la inacció. El Hamlet postmodern és un clàssic dels nostres dies per partida doble.
