Una reflexió de Lali Álvarez sobre les ajudes a la creació en contrast amb la precarietat del sector escènic.
Fa uns dies vaig publicar un petit fil a Twitter que ha estat el motiu pel qual m’han demanat si volia explorar el tema: els ajuts a la creació. Al fil hi deia: “Fa dies que veig convocatòries a les quals, sincerament, costa presentar-s’hi perquè el curro que suposen no està pagat ni d’entrada. […] No ens falten idees ni ganes, ens falten recursos”. A Twitter no s’hi va plorat de casa.
Publicitat
Però aquí no em vull queixar, i podríem dir que no em puc queixar, ja que he estat beneficiària d’algunes d’aquestes ajudes que han fet que tiri endavant projectes, espectacles que no haurien vist la llum si aquestes convocatòries no n’haguessin estat motor. I com diu el dramaturg Alberto Ramos, moltes vegades l’alternativa a treballar precàriament és treballar gratis. No es pot obviar que, sovint, treballar amb ajuts a la creació implica ja no tan sols precarietat, sinó treballar pagant. I això t’enfonsa.
Sovint, treballar amb ajuts a la creació implica ja no tan sols precarietat, sinó treballar pagant
L’Estel Solé responia que “són convocatòries que només serveixen si ja tens alguna altra font de finançament”. Cal dir que el dia d’avui (maig de 2023) les qui vam demanar subvenció a l’OSIC l’any 2022 per complementar aquests ajuts ens falta per cobrar el 20% d’una subvenció de la qual hem pagat totes les despeses. Falta de liquiditat, ens diuen. Això es tradueix, i en la majoria dels casos és així, en el fet que les responsables d’aquests projectes encara no hem cobrat el nostre sou i hem avançat diners.
Aquesta no serà una columna en la qual abocar noms d’institucions per acusar-les de precaritzar-nos. I no ho faré perquè tinc por (de ser titllada de “ploramiques” i d’acabar en unes llistes negres que no sé ben bé si existeixen), però per sobre de tot perquè el problema és sistèmic i no d’una institució o una altra.
En el seu al·legat de comiat dels escenaris, l’actriu i directora Júlia Barceló exposava la precarietat que l’ha empès, entre altres motius, a prendre aquesta decisió. I no puc deixar de pensar en les teories funcionalistes que han naturalitzat allò que perquè hi hagi rics hi ha d’haver pobres, i en això fonamenten l’estabilitat social. I així, els “ajuts a la creació” se m’apareixen com un mecanisme propi del sector enfocat a reduir la conflictivitat generada per les diferències de classe que hi ha entre qui té (o gestiona) els mitjans de producció i qui produeix. Oferir 6.000 euros per pensar-crear-exhibir un espectacle (mesos de feina de tot un equip) quan això és menys del que cobra mensualment el director d’una de les institucions convocants no és una manera d’exposar clarament qui és l’amo i qui l’esclau?
El passat setembre vaig pendre una decisió que pensava que no prendria mai però va venir com una necessitat tan gran que 💥.
He decit deixar el teatre.
👇
— Júlia Barceló (@Barcelo_neta) May 13, 2023
Bona part de les que optem als ajuts a la creació ens e.marquem dins d’allò que el 2011, a la plaça Catalunya del 15-M, en Jorge Luis Marzo definia com a recerca i desenvolupament, l’R+D cultural que cada vegada més institucions volen tenir a les seves programacions, i així ho busquen i cofinancen a través d’aquestes convocatòries. Som treballadores, no empresàries, ens dediquem a la creació artística i no a la indústria cultural. I si no podem garantir-nos un sou, com el que tenen totes les persones que treballen en les institucions convocants, ens ofeguem. I si estem sota l’aigua, us haureu d’oblidar de sentir la nostra veu. Si realment penseu que val la pena que puguem ser escoltades, llenceu-nos un ham i repensem aquests ajuts
