Què aporten els artistes que treballen a l’espai públic al nostre ecosistema creatiu? Auca#123
Estiu
Amb l’arribada del bon temps floreixen un munt de festivals i propostes artístiques que reivindiquen l’espai públic com a escenari, però més enllà de la conjunció climàtica, Catalunya continua actuant com a motor d’un corrent escènic que reivindica el carrer com a espai de trobada, nou/vell paradigma d’una relació diferent entre artistes i públic. Després d’uns anys en què l’efervescència de la transició va decaure, un nou conjunt de propostes està ressituant les coordenades.
Un poc d’història
Quan mor el dictador, Catalunya canvia el blanc i negre pel color d’una sèrie d’artistes que ocupen el carrer per celebrar l’arribada d’una llibertat inèdita, és l’època de companyies com Comediants, La Fura dels Baus, La Cubana, Escarlata Circus i moltes altres que van seguir la petjada internacional oberta pels estatunidencs The Living Theater, Bread & Puppet i altres referents més pròxims com l’Odin Teatret. La manca d’infraestructures escèniques, juntament amb les ganes d’apropar l’art a tots els públics i territoris, cristal·litza en esdeveniments com FiraTàrrega (1981). El primer boom de les arts de carrer batega com una festa d’arrels folklòriques, un retorn a les fonts ancestrals del teatre com un art itinerant i popular.
Un model a cobert
Anys després, la institucionalització pujolista de les arts escèniques agafa la forma i l’esperit de dotacions com el Teatre Nacional (1996), un model de pagament adreçat a espectadors concrets de gran ciutat. Les arts de carrer perden l’embranzida de la Transició i el sector es transforma a l’aixopluc de tota una sèrie de festivals que van florint per tot el territori, amb models diferents que van de la voluntat cohesionadora d’Al Carrer de Viladecans a l’especialització de la Fira de Circ de la Bisbal. A partir del 2008, Tàrrega comença a acollir residències d’artistes que treballen a l’aire lliure i, des de 2012, el Programa.cat fomenta el finançament específic d’espectacles de carrer. Finalment, el 2014 neix la Plataforma d’Arts de Carrer, una agrupació de festivals i esdeveniments que té l’objectiu de passar pàgina sobre els estereotips i projectar el sector cap al segle XXI.
Canvi de paradigma
La major part dels artistes que treballen al carrer consideren el format un recurs més dins una caixa d’eines. En alguns casos, no ens enganyem, les companyies recorren a l’exterior per complementar els bolos d’un espectacle de sala, adaptant un fragment més “estival” que es pugui encabir a la tarima d’una plaça. En altres ocasions, les propostes sucumbeixen als tòpics d’un teatre festiu, lleuger. En aquest context, poques creacions s’atreveixen a tocar la política o temes socials, i en pocs casos els formats aposten per la transgressió o el risc. Aquest és el paradigma que s’intenta deixar endarrere, superar els excessos del vuitanta i la falta de rigor dels que pensen que el carrer ho aguanta tot.
Nova fornada
Des de fa uns anys, possibilitat pel suport continuat de determinats agents de producció i un circuit local estable, a més d’un marc internacional bastant més obert a la contractació, un grup d’artistes lliure d’etiquetes exploren les possibilitats de l’espai públic des d’àmbits i formats diversos. Malgrat el caràcter popular gairebé intrínsec –al carrer s’hi troba tota classe d’espectadors–, les temàtiques i els formats dels espectacles cada cop abracen més varietat, lluny ja dels tints folklòrics o de l’amateurisme. El bagatge històric de les arts de carrer a Catalunya arriba als nostres dies com un corrent hibridat, inquiet tant en la forma com el contingut, adaptat a les qüestions que preocupen la societat.
Punts de trobada
Fa més de 15 anys que Kamchàtka recorre el món amb muntatges que reflexionen sobre l’emigració. Alter (2021) va guanyar un Max i va ser reconegut entre els 10 millors espectacles de l’any per The Guardian. Malgrat tot, la companyia gairebé mai actua a Barcelona (ciutat amb escasses cites al calendari dedicades a les arts de carrer) i, amb l’excepció del Grec, no han estat contractats per cap dels grans agents públics de la capital, com si l’existència de les parets d’una sala fos incompatible amb la programació a l’exterior. El Lliure en els últims anys sembla voler trencar aquesta tendència, i amb les ajudes Carlota Soldevila ha donat suport a algunes de les creacions més interessants estrenades darrerament. És el cas de Ciutat dormitori (2021), de Pau Masaló, un site specific que a través dels cementiris analitza la idiosincràsia dels habitants de la ciutat, o Plata (2023), del col·lectiu Big Bouncers, una investigació social sobre la idea de contagi que iguala en el mateix pla participatiu artistes i públic.
Intergènere
La hibridació és un dels trets principals d’un conjunt d’artistes que es resisteixen a l’etiqueta. Així, perfils com els de Vero Cendoya (La partida, 2015), Quim Bigas (Molar, 2015) i la companyia Moveo (Echoes, 2020) provenen del món de la dansa, mentre que d’altres ho fan des del circ. És el cas de Quim Girón, que en el recent Ramat simfònic (2023), creat amb Moon Ribas, reflexiona sobre l’animalitat dels espectadors transformats en un element discursiu cabdal dins la peça. També de formació circense i amb un potent treball de recerca sobre la participació dels espectadors, Joan Català és un dels màxims exponents de les noves poètiques de les arts de carrer catalanes. Al seu premiat Pelat (2013) –el ja famós espectacle del pal– s’afegeix ara Idiòfona (2023), una nova dissertació sobre l’artesania i la col·lectivitat, amb atenció als materials i l’essència de l’espai compartit. Reflexions en fons i forma de vocació integradora i accessible que presenten la major part dels espectacles citats.
Democratitzar
Entre la diversitat de plantejaments, altres companyies aposten pel component tecnològic per articular la narrativa. En trobem exemples a Cia. Pagans i el seu espectacle El valor de res (2023), que insereix la tecnologia en espais naturals, o Insectotròpics, que a Orpheus (2022) s’acosten al mite clàssic mitjançant una barreja de disciplines que apunten a l’obra d’art total. Eléctrico 28, a [The Frame], també aprofita la tecnologia del so per amplificar determinats aspectes del discurs urbà, un nucli temàtic bastant freqüentat que exploten igualment espectacles com Sfumato (2022), de Llum de fideu, que gira al voltant dels animals salvatges que cohabiten les ciutats.
El discurs col·lectiu, com veiem, està molt present en l’essència d’un conjunt d’espectacles ben diversos que utilitzen l’espai públic com a escenari. Cada plaça, en tant que lloc de trobada obert, amaga un escenari que comporta un major nivell de democratització per a les arts escèniques, la possibilitat de trencar el seu marc habitual de mercantilització elitista. Les possibilitats de les arts de carrer són gairebé infinites, però necessiten el suport de gestors i programadors capaços d’imaginar, com fan els artistes, noves formes de relacionar-nos.
