Ecologisme, poesia, fraternitat, denúncia; protegir-nos de l’odi i la devastació amb un trio d’obres que acaben de florir en els teatres Auca#8
Un món governat per bojos
La destrucció mútua assegurada (MAD, “boig” en les sigles oportunament triades en anglès) és un concepte bèl·lic que torna a cobrar vigència a causa de la invasió criminal de Putin a Ucraïna. L’acrònim proposa una teoria esgarrifosa: el poder armamentístic de les potències és tan fort que, en cas de guerra, la destrucció total entre contrincants està garantida. Contra la bogeria de la guerra, lideratges alternatius, idees que capgiren els esquemes polítics i socials que ens condueixen al desastre. En la setmana del 8M, un informe de l’Institut de Cultura de Barcelona recorda que les dones continuen sent una minoria en la direcció d’equipaments a la ciutat. Només un 33% de les direccions de teatres municipals o amb participació de l’Ajuntament estan ocupades per dones, percentatge que cau encara més als museus amb un 29% de lideratges femenins. Tanca l’exemple dels equipaments musicals, sense cap dona al capdavant. Això passa a una ciutat que presumeix d’esperit igualitari.
Ecofeminisme
Relats amb una nova perspectiva, nous referents d’una forma de fer que no ens condemni a l’autodestrucció. Fa vint anys que Q-ars Teatre ens aporta una mirada alternativa envers el món i la història, ulleres morades que diem ara. La darrera creació de la companyia fundada per Anna Güell i Mercè Anglès es va estrenar dijous passat a la petita sala La Gleva. Chipko, dirigida per Daniela Freixas, és una peça de formes delicades, amb un ritme i poesia que creixen lentament com un arbre. Dues històries en paral·lel: d’una banda, l’activista Julia “Butterfly” Hill que a Califòrnia s’enfila a una sequoia mil·lenària per salvar-la de la tala indiscriminada; també la premi Nobel Wangari Maathai, que planta el moviment femení Cinturó Verd com un mur contra la desertització de Kènia. Imatges com a flors en un marge arrasat per l’especulació i l’avarícia que trenca el sac. Històries de superació que s’oposen als relats del poder masculí i colonial. I un concepte per retenir que s’apunta a l’obra, la síndrome d’Hybris (o hubris), un trastorn narcisista derivat de l’exercici perllongat del poder sense constriccions. Els seus símptomes segur que us sonen: entre altres, messianisme, temeritat, menyspreu a la crítica i pèrdua de contacte amb la realitat, a més de confusió entre els deliris personals i els interessos del col·lectiu.
L’escalf de la sopa
Després de tants mesos de pandèmia, gaudim d’una cosa tan simple com un àpat amb desconeguts, mirades als ulls sense mascareta, conversa al voltant d’una taula. Dissabte al Municipal de Girona, els Escarlata Circus (Bet Miralta i Jordi Aspa) tornaven a fer el ple. Configuració rescatada del superb Quan els crancs portin talons, amb públic instal·lat dalt de l’escenari mirant cap a platea. En aquest cas, ens presenten el més difícil encara, una pirueta gastro-poètica-circense que agafa la forma d’un autèntic tiberi ideat per la gastrònoma Núria Cuinetes. Sopar de pedres és el banquet més esbojarrat vist mai sobre un escenari, sobretot quan s’hagin de fer els números i algun programador acabi rentant plats. Mentre el públic es cruspeix l’alegria de compartir servida al costat de pedres mengívoles, Josep Pedrals recita loquaç, Manel Rosés desferma acrobàcies i Xavi Lloses interpreta sonoritats. Tot s’apuntala al voltant de l’obsessió pètria i mineral que la companyia ens va revelar a CorroC, i agafa el seu títol d’aquell conte tan popular, Sopa de pedres. El recordeu? Hi explica com un soldat afamat –i per tant astut—acaba transformant la garreperia d’un poble en un àgape de solidaritat. Gràcies, Bet i Jordi, per cuinar una mica d’escalf entre tanta fredor.
Malalties endèmiques
La Fundación Agrupación Colectiva que lidera Francesc Cuéllar ha fet bandera de l’encontre entre el relat personal i el discurs de la col·lectivitat. Dimecres la Sala Atrium acollia l’estrena del darrer muntatge de la companyia, Lacrimosa, una conferència performativa en què Cuéllar es reparteix els papers amb Bàrbara Mestanza. Dos relats en primera persona, dos encreuaments entre la realitat i la projecció de les frustracions d’una generació en crisi permanent. Ens hi presenten individus abocats a la manca d’esperances, i llavors el suïcidi es transforma en una sortida digna, rebel, una resposta a l’error generalitzat del sistema. Si la violència colonitza l’amor, si l’exigència d’èxit s’ha tornat més una presó que una meta, què fem llavors d’una societat amb uns valors insans? Per poc que rasquem –i aquest muntatge rasca llarg durant dues hores– descobrirem que les coses no van bé, que ens cal un gir de timó o, si més no, que expulsem els bojos del pont de comandament.
