Aprofitem el pas d’Opening Night per Temporada Alta per recordar altres muntatges de l’escena local de l’última dècada candidats a passar als llibres d’història Auca#42
Opening Night, de La Veronal
Enfront del pessimisme tan estès que fa una esmena a la qualitat global del teatre fet a Barcelona i rodalia, cal mirar el got mig ple, destacar les vegades que calgui l’excel·lència d’un grapat de muntatges que han fet avançar els límits de les nostres arts escèniques, que han fet el ple amb la combinació ideal de tema, forma i contingut. Tot aquest article és molt personal, i cadascú tindrà la seva tria, per descomptat. Per a mi, entre els millors muntatges de la dècada ha de figurar per força Opening Night de La Veronal, que en la seva estrena al TNC va meravellar per l’ús d’un espai tan ingovernable com és la Sala Gran. En l’adaptació per al Municipal de Girona, l’espectacle va enlluernar-nos de nou, un homenatge al món de l’escena engrandit pel seu contacte amb la caixa d’un teatre del segle XIX replet d’oripells i volums rococós. El director Marcos Morau està trencant totes les fronteres de la dansa i el teatre visual fet aquí, i demostra amb cada adaptació concreta que és un dels creadors que millor governa la concepció de l’espai escènic.
Llibert, de Gemma Brió i Norbert Martínez
Abans que l’etiqueta autoficció fos moneda corrent i anticipant-se a la necessària irrupció dels discursos que posen el cos de la dona i els seus processos al centre del debat, el fenomen Llibert va esclatar amb força el 2014. Aleshores el Verkami era una font de finançament habitual i els estralls de la crisi de 2008 colpejaven amb força tots els àmbits de la cultura. Gemma Brió va escriure i protagonitzar un espectacle rabiosament emotiu que va sacsejar l’escena a tots els nivells, la història d’un part complicat i un nadó malalt, sentiments enfrontats que mai s’havien expressat amb tanta cruesa als nostres escenaris. No només va obrir camí a títols posteriors com Una gossa en un descampat, sinó que a més l’anomenat Cas Llibert va posar de manifest que, fins i tot exhaurint entrades cada dia, les produccions de petit format independent són una utopia difícil de rendibilitzar.
Fugit, de Kamchàtka
Un viatge, un grapat de maletes, una colla d’intèrprets que sense paraules ho transmet tot. La companyia Kamchàtka va eixamplar els límits del teatre de carrer amb un espectacle participatiu en què els espectadors s’havien de posar en la pell d’emigrants en trànsit. Estrenat a FiraTàrrega 2014, Fugit es va poder veure també al Grec de 2017, amb els carrers de Poble-sec convertits en l’escenari d’una fugida clandestina, d’un trajecte alliberador. Els Kamchàtka van demostrar que es poden fer espectacles d’arts de carrer que, sense deixar d’adreçar-se a un públic majoritari i heterogeni, incloguin missatges compromesos i un treball de detall en el cara a cara amb l’espectador.
Els Jocs Florals de Canprosa, de Jordi Prat i Coll
Les adaptacions arqueològiques de cartó pedra dels clàssics del nostre teatre van quedar encara més desfasades després de l’estrena d’Els Jocs Florals de Canprosa al TNC en 2018. Jordi Prat i Coll va sintetitzar totes les dèries creatives de l’etapa Albertí en un sol espectacle. Ni Rusiñol ni el teatre del tombant de segle XIX al XX havien brillat tant fins aquell moment. Essència alemanya per llegir amb desvergonyiment l’acidesa del retrat de l’època que, a més, sabia trobar el seu eco a la Catalunya actual. Ara que el debat sobre la viabilitat del teatre musical en català està en carn viva, fa bé recordar aquesta fita, una excepció entre les escasses produccions del gènere que podem trobar en la història dels teatres públics. Encara ara, continuem preguntant-nos per què l’espectacle no es va reposar o, millor encara, per què no va saltar a l’àmbit privat com sens dubte hauria passat a Londres amb un èxit d’aquest calibre.
Claudia, de La Conquesta del Pol Sud
Després d’haver pujat a escena la història de guerra d’una nena afganesa a Nadia, La Conquesta del Pol Sud va girar la mirada cap a les criatures robades per la dictadura argentina. Una vegada vam assistir al testimoni en primera persona de Claudia Victoria Poblete el teatre documental fet aquí va deixar de ser un format distant i fred. Amb la seva trilogia sobre la dona i la identitat (integrada també per Raphaëlle) la companyia formada per Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer va enriquir la relació entre l’escena i la “realitat”, un format carregat de possibilitats entre l’emoció i el testimoniatge.
Una història catalana, de Jordi Casanovas
Possiblement, és una de les peces més recordades de l’enyorat cicle T6 del Nacional. No per casualitat Sergi Belbel va recuperar el text per a un segon muntatge ampliat, i va ser en aquella temporada 2012-2013 en què el xim-pun final va obrir la Sala Gran a quatre autors vius menors de quaranta anys (com passa el temps). Escrita i també dirigida per Jordi Casanovas, l’extended version d’Una història catalana va anticipar la fecunda relació del dramaturg amb els grans temes de l’actualitat social del país, cicle rematat després amb Pàtria i Vilafranca, i fins i tot amb la més recent Alguns dies d’ahir sobre el procés. Aquella primera Història, però, va ser un pas complicat d’igualar en la profunditat del conflicte i en el rerefons poètic. Matèria de clàssic.
