Una passejada entre exorcismes, reinterpretacions i el cànon que sovint reflecteixen els premis Auca#142
Projectar projectes
No és la primera vegada que comentem el tomb tan positiu que la Brossa (també coneguda com Centre de les Arts Lliures) ha fet sota la direcció col·legiada de Georgina Oliva (arts en viu), Maria Canelles (arts visuals) i Sheila Eroles (producció). En alguns aspectes el projecte artístic no ha fet més que començar –sempre cal un temps per consolidar una aposta que apunta al risc–, però ja es pot aplaudir l’encert a l’hora de convocar un grup d’artistes heterogeni i heterodox, professionals que treballen eixamplant la capacitat dels llenguatges, perfum de l’artista que dona nom a la institució, Joan Brossa. Es pot ensumar que la fórmula comença a donar fruits: la presència constant de crítica i professionals ho constaten, també atrau un públic engrescat, diferent de l’habitual, inquiet i jove, que tanta falta ens fa.
Brossar Brossa
Com a mostra de l’anterior, el pròxim cap de setmana tindrà lloc una marató suculenta. Sota el títol Exorcismes, patrimoni i performativitat, la sala del Born ha proposat a artistes d’àmbits diversos que llegeixen l’obra i el llegat de Joan Brossa a través d’una perspectiva radical, en concret mitjançant el gest, l’actitud i la provocació, un conjunt de performances i accions breus programades del 23 al 26 de gener. Arts visuals, so, poesia i teatre entre la fascinació i la irreverència. La diva Juana Dolores exerceix de cap de cartell amb un espectacle que reflexiona sobre com la burgesia va desarticular políticament la figura de Joan Brossa. Completen el planter artistes com Los Detectives, Alba Rihe, Júlia Barbany, Núria Corominas, Guillem Llotje, Oriol Sauleda, Maria Sevilla, Eloi el Bon Noi i Jaume Clotet. Només fins diumenge, irrepetible.
El Lorca que volem
En una mena de prèvia al cicle d’exorcismes de la Brossa, la directora Marta Pazos va convocar el passat octubre una mèdium per a l’espectacle Astral. L’artista gallega torna a estar sota els focus perquè ara invoca, juntament amb el dramaturg Gabriel Calderón, al Lorca més surrealista, una superba versió d’El público que, interpretada per la Comedia Nacional de Montevideo, podem veure al Lliure fins diumenge (en el moment d’escriure aquestes línies, només resta un grapat minúscul d’entrades disponibles) Després de l’estrena de Lluís Pasqual el 1986, i de la versió d’Àlex Rigola del 2015, la nova proposta actualitza l’enrevessat text per portar-lo al present, una posada al dia que cada generació hauria d’afrontar lliure de prejudicis. La versió de Pazos i Carderón està desfermant entusiasmes descontrolats i també alguns peròs, com sempre passa quan es grapeja una peça tan referencial. Benvinguts siguin tots els debats, especialment en mig d’una crisi de valors tan bèstia. El público, per damunt de tot, és un rampell de llibertat absoluta en les formes i en el contingut, una defensa del dret a estimar com ens doni la gana. Més Lorca, si us plau.
David vs. Goliat
Per acabar, un apunt audiovisual. Dimarts va tenir lloc als Cinemes Renoir de Barcelona una projecció de Domingo Domingo, pel·lícula de Laura García Andreu que competeix pel Goya a Millor Documental (la podeu trobar a Filmin). La història narra el periple d’un agricultor amb poca terra que s’enfronta a les dinàmiques que imposen les grans distribuïdores de l’alimentació. La lògica de David contra Goliat es repeteix de cara als guardons: una producció independent en català que competeix a les nominacions amb cintes de gran pressupost com La guitarra flamenca de Yerai Cortés, el debut de C. Tangana en el cinema que arrossega tots els titulars. En una setmana en què els Premis Gaudí han servit per omplir les xarxes de discursos crítics amb la realitat, tant de bo els acadèmics de tot l’Estat pensin menys en màrqueting i més en el necessari compromís de l’art.
