Això tan difús de les masculinitats, un concepte a debat, mutació i canvi de tendència que el teatre recull des de diferents vessants Auca#69
Val més traça
Fa gairebé deu anys, el Premio Nacional de Circo Manolo Alcántara se’m sincerava en una entrevista: “Per l’edat que tinc i pels càlculs del que han de durar els bolos de Rudo –la seva creació d’aleshores– penso que aquest serà el meu últim espectacle basat en la força. Pels volts dels 50 anys ja no em podré permetre una obra tan dura. Continuaré explicant històries des de l’escenari, però ja no serà des d’un punt de vista tan físic”. Per a un artista que havia treballat tant amb la força a escena, tocava reinventar-se. A l’ombra d’aquesta confessió, no sembla gens casual la tria del títol de l’espectacle que gira ara, Maña.
Reconstruir
Després de passar per FiraTàrrega, Sismògraf i molts altres indrets, Alcántara va actuar diumenge a la tercera edició del festival Moujuïc de Barcelona. Seguint la petjada d’artistes de circ que també construeixen artefactes, com Johann Le Guillerm, i sense trencar el misteri que demana la peça, a Maña assistim a un procés de construcció espectacular que combina el risc i la perícia amb una seqüència de moviments perfectament mil·limetrada, coreografia de la inventiva. Tot un univers de mecanismes que grinyolen, d’objectes que multipliquen el volum, combinacions d’equilibris que semblen impossibles. Un cant a les tècniques ancestrals, al tresor més preuat que compensa tots els defectes, la intel·ligència. Si teniu ocasió de veure Maña, no ho dubteu ni un segon, Manolo Alcántara és gran en tots els sentits.
Desconstruir-se
Després de celebrar al maig una festa per la dècada de vida del projecte, dissabte va començar a Barcelona l’onzena edició de Terrats en Cultura de Coincidències, que allargarà la seva programació mentre duri el bon temps. El tret de sortida el va donar Les paraules dels altres, afinadíssim monòleg interpretat i escrit per Roger Torns sota la direcció de Laia Alberch. Oportú emplaçament de la funció al pati d’un col·legi de l’Eixample, tot per parlar-nos d’un tema poc explorat i, tot i això, molt necessari. Més enllà de l’assetjament i el bullying, el text explora els mecanismes de reproducció dels rols de la masculinitat tòxica, les relacions de violència explícita o implícita que són força comuns, sobretot en l’adolescència, en bona part de colles de qualsevol àmbit social. Des d’una acurada construcció de personatge, amb un retrat subtil dels mecanismes i els jocs de poder, l’obra furga des de dins, desconstrueix comportaments encara habituals i ens posa davant (sobretot als mascles) un mirall incòmode. Un text que sacseja, una proposta que hauria de girar i girar.
L’home i els sentiments
Me n’havien parlat molt bé i no em va decebre. Des de dimecres, la Sala Fènix del Raval acull la reposició d‘Ivan i els gossos, text d’Hattie Naylor que dirigeix Xavier Boada. L’obra ja la coneixíem: com oblidar la versió de Pau Carrió que ens va descobrir l’art de l’actor Pol López. De la nova posada en escena destaca sobretot el talent de Pau Rosell, intèrpret molt jove i, no obstant això, posseïdor d’una expressivitat molt rica i precisa, capaç de saltar en nanosegons des de la por més aterridora fins a la tendresa més desbordant. Rosell forma part d’una nova generació d’actors que dominen registres i tonalitats que fins ara resultaven impensables entre els clixés aguerrits dels actors hipermasculinitzats. Delicadesa, afecte, dolcesa, sensibilitat; maneres menys agressives, fugida dels models testosterònics que eren freqüents en l’escena fa només una dècada. Nil Cardoner a la recent Tot el que passarà a partir d’ara, Guillem Balart i el seu Mercucio de Romeu i Julieta, Eloi Gómez i Pau Oliver a L’alegria que passa, Gerard Franch a CR#USH. Albert Salazar, Quim Àvila, Joan Amargós, Carlos Cuevas, Francesc Cuéllar… El llistat és llarg i anticipa una nova forma de fer. Veurem si la tendència es consolida.
