Un passeig entre els reflexos de l’actualitat que projecten les nostres arts escèniques Auca#148
Premis
Fa uns dies, Violeta Kovacsics publicava un article en què deia que “els premis no són una altra cosa que una projecció. No són tant la constatació del que s’ha fet, com l’afirmació d’allò que es voldria ser”. En aquest sentit, les nominacions dels Premis de la Crítica publicades dimarts són una bona constatació de com el sector –com a mínim, en aquest cas, els professionals del periodisme– perceben llums i ombres de l’àmbit artístic. Falta veure cap a on es decanten els guardons, però en la nòmina de muntatges favorits destaquen obres com El día del Watusi, Tots ocells, Ànima, L’imperatiu categòric i Pura passió. Grosso modo, tenim una mica de tot, obres que s’inspiren en novel·les –ara tendència–, textos originals que demostren la bona forma de la dramatúrgia contemporània, formats més o menys innovadors i un bon equilibri entre la producció pública i privada. El gran pressupost, com sabem, no és garantia de la qualitat final, com revela el fet que algunes de les superproduccions de la temporada passada hi hagin passat de puntetes en la tria. Decau també el mite que sosté que la crítica i el públic no van del bracet: les obres favorites en la travessa van exhaurir entrades en el seu moment. Varietat, en definitiva, que és un símptoma d’aquesta feble bona salut del teatre que últimament intentem remarcar.
Fora
Més enllà de la influència dels premis, de resultes d’una visita recent a França intuïm la imatge que projecten les nostres arts escèniques fora de les nostres fronteres. El Théâtre Garonne, centre de referència de la creació heterodoxa a Toulouse, programarà a l’abril el cicle Objects catalans non identifiés, una constel·lació a partir de la companyia Cabosanroque que també inclou obres d’El Conde de Torrefiel, Niño de Elche i Isaki Lacuesta. Recordem que també Agnès Mateus i Quim Tarrida van passar al gener pel Thêatre de la Bastille de París, mentre que La Veronal continua el seu idil·li, entre altres països, amb Alemanya, on també actuarà al maig Agrupación Señor Serrano. No deixa de ser curiós que el teatre que exportem tingui tan poc predicament en els nostres escenaris més enllà de quatre dies d’exhibició en els festivals de referència, Grec, Temporada Alta i poc més. Els programadors internacionals s’interessen pels artistes que a casa nostra sovintegem ben poc. Mentrestant, les obres que esgoten tot el paper, com El día del Watusi, costen de reprogramar i gairebé mai fan el salt del públic al privat, com recorda Andreu Rami en un reportatge recent que analitza les contradiccions del nostre model productiu. Què som i cap a on anem, preguntes oportunes ara que els engranatges del teatre sembla que giren a la velocitat adequada.
Sèrie
És tota una sensació, el més comentat a les tertúlies: La Calòrica ha fet el ple amb la sèrie Sala polivalent que es pot veure a la plataforma gratuïta 3Cat. Format àgil amb capítols de 20 minuts, guions punyents i corrosius que reparteixen clatellades a tort i a dret, personatges detalladíssims que projecten reflexos no tan deformats, encertats a l’hora de treure’ns els colors a tots plegats. Riure’ns del que som, sense oblidar la tendresa, sense judicis de valor. Els centres cívics com a divan del malestar que la societat no sap com canalitzar, activitats grupals a través de les quals s’exorcitzen frustracions, la feblesa de l’individu exposada al col·lectiu. La sèrie es fa curta, massa, caldria pensar ja en una segona temporada millor dotada de pressupost, la qualitat ho justifica, també la necessitat de crear referents propis que parlin de nosaltres i en la nostra llengua. A Tricicle li va costar vuit anys tenir una sèrie a TV3, La Cubana en va trigar onze. La Calòrica arriba a la televisió amb protagonisme propi 15 anys després de la seva fundació. Un merescut salt de pantalla sí, també una possible reflexió sobre els sostres de vidre d’un audiovisual poc atent al talent de l’escena.
Noms
Sovint s’afirma que tenim la memòria curta, sobretot pel que respecta a les arts escèniques, i que som poc proclius als homenatges en vida. Per això sorprèn de forma molt positiva la decisió de l’Ajuntament de Sant Cugat de posar a l’Auditori municipal el nom de la seva actriu més il·lustre, Emma Vilarasau. Merescut bateig en un moment de plenitud de la carrera artística de la intèrpret. Si els premis són una projecció de com volem ser, els noms que posem a les coses donen la mida de com ens definim, d’on posem l’accent. Per cert, ara és un bon moment per recordar aquella idea no materialitzada de l’exdirector del Lliure, Juan Carlos Martel, per batejar la sala de Gràcia amb el nom d’Anna Lizaran. Un vot a favor.
