Conclou el Congrés d’Espectadors amb una bona pila de preguntes recurrents en l’aire i amb definicions difícils d’assimilar a curt termini Auca#41
Públics plurals
Més dubtes que certeses, més preguntes que respostes. Després de tres dies i més de trenta hores de xerrades i activitats, el Congrés Internacional d’Espectadors organitzat per Àfora-Focus al Teatre Romea va concloure ahir amb un premanifest que acabarà de polir-se en els pròxims dies. Parla el públic o, més ben dit, els públics, i reclamen que els “artistes tenen la responsabilitat de respondre les expectatives dels espectadors, perquè els espectadors som creadors al mateix temps”. Aquest sentiment de comunitat compartida posa l’accent en l’accessibilitat, en la voluntat democratitzadora del fet teatral. Continua el manifest: “el teatre comercial hauria de ser tan accessible com el subvencionat (…) El teatre hauria d’incloure minories perifèriques, tenir entrades amb preus accessibles (…) així el teatre tindria més a veure amb la comunitat i menys amb fer contentes les persones amb més recursos”, perquè “el teatre s’hauria de desvincular de les elits”.
Continuïtat
Més enllà d’haver tret la pols a debats clàssics de l’escena, el Congrés ha estat un èxit pel nivell d’exposició mediàtica assolit, per haver posat el focus en la pluralitat i per recuperar les definicions primigènies del teatre com a espai de comunicació de la comunitat, obert a tothom, i no només com l’aparador d’uns pocs privilegiats. No deixa de ser paradoxal que la cita l’hagi muntat una empresa privada en què potser les reflexions sobre l’accessibilitat i l’objectiu últim de l’art teatral comunitari tenen un encaix menys assolible. En tot cas, aplaudiments per a la iniciativa i felicitacions per plantejar la trobada en continuïtat: el Congrés d’Espectadors tornarà amb una segona edició, també a Barcelona, en la tardor de 2024. Dos anys al davant per prendre nota i treballar, per veure si podem arribar a la nova cita amb alguns esquemes revertits i algunes qüestions resoltes. “O potser no”, com diu la frase final del manifest.
Despertars
L’estrena internacional de la setmana va tenir lloc a Girona. Ja ens hem congratulat en aquestes pàgines que, gràcies a la direcció de Lluís Homar de la Companyia Nacional de Teatro Clásico de Madrid (CNTC), els escenaris catalans han passat de zero a cent en la seva relació amb la dramatúrgia del Segle d’or castellà. El nou exercici és el més interessant fins ara, l’encàrrec de la direcció de La vida es sueño de Calderón al prestigiosíssim Declan Donnellan (Cheek by Jowl). La seva capacitat de dinamitzar textos barrocs –en especial Shakespeare– es va posar al servei d’un muntatge amb un ritme admirable, que en part va governar el desequilibri habitual que presenta el repartiment de la companyia. Conscient de les trampes del text, va disfressar de vodevil esparracat les parts menys atractives de l’argument. Una mirada sense complexos cap un a clàssic aparentment intocable que funciona millor després d’una bona sacsejada.
Missals
Sense moure’ns de Girona, vam acudir a l’insospitat escenari de la Catedral per veure un espectacle singular, la lectura de les Confessions d’Agustí d’Hipona, en la veu i l’eina fantàstica de Joan Carreras. Poca cosa més hi cal: un escenari mistificat, un actor superb i una cita laica d’encontre entre el teatre i els escrits d’un sant. Malauradament, l’adaptació s’escora cap a una banda. La part filosòfica i les elucubracions de fe cristiana taponen la part “civil”. Els retrats d’ambient de l’època, el dibuix de la decadència moral de l’Imperi Romà tardà, la part més accessible i sucosa dels escrits amb prou feina té espai en la lectura. Una adaptació, sembla, més pensada per a la parròquia creient que per a la part de públic “no adscrita”, que per moments ens sentim atrapats en una cosa semblant a una missa.
