El festival Temporada Alta planteja un Big Bang amb trio guanyador: Miet Warlop, Marina Otero i la papessa Angélica Liddell Auca#174
Litúrgia a trenc d’alba
Els diaris han anat plens: ningú com Angélica Liddell desperta tant d’interès, superstar, la Rosalía dels teatres. Malgrat el seu considerable volum d’estrenes, la papessa sap mantenir el ganxo i transformar cada première en un esdeveniment. La novetat rau ara en l’obligació de fer-nos matinar, ja que la funció comença a les 5.45 del matí per acabar amb la sortida del sol, com els rituals del suïcidi japonès que evoca de forma poètica. Seppuku, el funeral de Mishima o el placer de morir és el final d’una trilogia sobre la mort –amb Vudú i Dämon– que deixarà taca (de sang) en el teatre contemporani. Sí, perquè un dels fets més comentats de les dues representacions de Salt del cap de setmana passat són els desmais: el públic en dejú sembla no tolerar les agulles i el plasma vessat, en dono fe. No hem d’escatimar en lloances a Temporada Alta pel fet que la Liddel hagi fet del festival casa seva. Així, l’estrella més rutilant i radical dels nostres dies ens té als catalans com a conillets d’índies de les seves ocurrències, i s’estrena aquí el que després tothom voldrà programar. El 50è Festival Grec serà la següent estocada de l’harakiri. Ars moriendi, ars vivendi.
Vivat
Un espai blanc i vermell, silenciós, la rèplica impol·luta d’un retaule de teatre noh japonès que s’omple de draps ensangonats, fum d’encens, relíquies mortuòries i cossos despullats en transgressió profana. Un ritual de la mort que tot ho iguala, amb l’ombra de Yukio Mishima present com una baralla de símbols: alguns ben cristal·lins, altres més críptics com a mostra d’apropiacionisme poètic. Sublimació del suïcidi com a acte estètic, i present també l’esventrament de l’ànima habitual en chez Liddell, una artista que ha fet del cos i del pensament una ofrena escènica, neomisticisme sacrifical. La música punk japonesa i moments de disbauxa tronada trenquen la solemnitat, llavors l’expectativa d’ascetisme converteix l’exvot en anticlímax. Entre la pau zen i l’histrionisme d’inflamada retòrica catòlica, la papessa repeteix els seus recursos habituals: quadres escènics d’una plasticitat barroca i visceral, col·laboracions d’altíssim nivell com la del ballarí Ichiro Sugae i l’actor Kazan Tachimoto i, per descomptat, impactants monòlegs en clau hieràtica. “No me escucháis” recrimina la directora al públic com una profeta descreguda i extenuada. És cert que l’estructura dels seus espectacles comença a ser repetitiva, i alguns recursos com l’extracció de sang són reciclats, però cada element per separat ja constitueix tot un festival d’imaginació heterodoxa. Conclosa i enterrada la trilogia sobre la mort i els funerals, esperem encara molta Liddell als nostres escenaris: llarga vida!
Geopolítica sentimental
A Temporada Alta també hem vist una trilogia completa de Marina Otero –Fuck Me, Love Me i Kill Me–, però el seu projecte de feina i de vida continua. Recordar para vivir, més que una tècnica, és una forma d’anar pel món, d’integrar vivències i creació. En clau de conferència performativa, Otero adverteix a les seves futures parelles del risc d’acabar com a objecte protagonista d’una de les seves obres. Ayoub, “el retornat” o “penedit”, és el nom de la seva darrera “víctima”, una relació d’amor que funciona com un exercici pràctic de deconstrucció del colonialisme amb el sanguinolent marc de fons dels conflictes entre Occident i Orient i, esclar, Palestina al retrovisor. Se’ns presenten el cos i la identitat com a espais d’invasió i resistència, l’amor desfigurat com un exercici de conquesta, anul·lació i ressignificació. En la primera de les dues funcions de dissabte corria un aire com de work in progress sobre un artefacte molt complex, que respira marge per evolucionar a escala coreogràfica i fer-se encara més punyent. Entre la pornografia sentimental i la bomba discursiva, Otero ha trobat una mina en les paraules de Foucault: el cos “existeix en i a través d’un sistema polític”.
Draps Ex Machina
El debut a Temporada Alta de Miet Warlop amb Inhale Delirium Exhale deixa curt el concepte de rebuda en catifa vermella. El dispositiu és senzill d’explicar: més de quatre quilòmetres de tela manipulats per cinc intèrprets en un combat entre ordre i caos, una coreografia etèria, voluptuosa i al mateix temps mecànica, industrial, també eixordadora pel seu excessiu volum tecno-matxucador. El teixit, la seda, es converteix en organisme: respira, s’enfila, s’enrotlla, engoleix cossos sencers i els expulsa amb una plasticitat hipnòtica. La sala queda atrapada per una successió d’imatges que semblen sorgir d’un somni a mig camí entre una tempesta submarina i un deliri visual de pulsió infantil. El públic es deixa arrossegar per l’abstracció sensorial que no vol explicar res i, potser per això, acaba fent-se repetitiva. S’insisteix en certes imatges i recursos que s’esgoten a còpia de repeticions. Fer recaure tot el pes de l’espectacle en la columna estètica suposa un risc: quan el preciosisme es dissol en transicions massa llargues, o imatges que són lentes d’embolicar, l’avorriment es desplega en paral·lel a la falta de missatge. I així, entre sang, desig i teles, Temporada Alta fa del seu Big Bang una explosió menys extensa que altres anys, però de consistència diversa i ecos persistents.
