Finalment, ahir es va publicar el projecte amb el qual Julio Manrique va guanyar el concurs per a la direcció del segon teatre del país Auca#105
Art per a tothom
Final del misteri, o no. Cinc mesos després de conèixer que Julio Manrique seria el nou director del Teatre Lliure, i un mes i mig després de prendre possessió del càrrec -amb roda de premsa de presentació cancel·lada-, per fi hem conegut el projecte guanyador del concurs públic resolt la tardor passada. 19 pàgines que orbiten al voltant d’una idea: “un teatre d’art per a tothom” que posi “els artistes al centre”, “un teatre com un mirall que ens desemmascari i on ens puguem reconèixer”. Més concretament, Manrique proposa treballar el talent amb eines precises com la “resurrecció” de l’Espai Lliure com a sala d’exhibició, la creació d’una companyia -Projecte Ànima, al voltant de la diversitat funcional- i la reestructuració del sistema de beques i ajudes de l’anterior etapa. El programa cita fins a cinc ocasions el mestre Peter Brook, com també altres referents de la talla de Jean Vilar i el seu teatre com a servei per a tothom que “necessita públic per existir”.
Llegir entre línies
Després de tantes coses com han succeït al Lliure en els últims anys, ens hem acostumat a llegir entre línies. La renúncia al càrrec de l’anterior director, Juan Carlos Martel, i els conflictes de personal que han traspassat als mitjans han deixat en l’aire una sensació de mala maror. En el projecte de Manrique llegim: “cal que aquest equip es faci còmplice del projecte artístic, que se’l faci seu. Aquesta és, des del meu punt de vista, una de les principals responsabilitats del director artístic: generar complicitats i fer que cada treballador del teatre remi en la mateixa direcció”. De fet, al projecte només apareix citat Martel en una ocasió, per proposar la continuïtat del projecte educatiu amb escoles. Menys sort correran altres espais centrals de l’anterior direcció com les nombroses activitats paral·leles a la programació, l’Escola de Pensament o el cicle Katharsis de noves tendències. Sobre aquest corrent, Manrique només fa referència a acollir i acompanyar artistes “que aixequen els seus espectacles sense partir d’una obra preexistent”, i es mostra obert a programar disciplines més enllà del teatre, fins i tot “cinema i les arts plàstiques”.
Clàssic i de text
Manrique sí que dedica bona part del seu programa a dissertar sobre la necessitat de llegir els clàssics, però, des d’una perspectiva contemporània, suggereix “reescriure’ls, sobre el paper o a l’escenari, per tal d’afavorir el miracle de viure’ls com a contemporanis”. Cita exemples concrets d’adaptacions d’Strindberg més o menys actuals, de Katie Mitchell i Christine Jatahy, però sense ser tan “radical com Milo Rau” quan imposava un topall del 20% del text original en l’adaptació dels clàssics. Seguint la “vocació internacional”, Manrique vol que les propostes del Lliure viatgin per Europa, i en especial les de teatre de text, que “mai no és, únicament, teatre de text”, sinó una bona història que “pot explicar-se de moltes maneres”. Es buscaran complicitats amb el Théâtre de la Colline de Wajdi Mouawad, l’Internationaal Theatre Amsterdam, d’Eline Arbo, i amb el Teatro de la Comedia de Montevideo de Gabriel Calderón, a més d’altres centres madrilenys com el CDN o el Festival de Otoño.
Família
Tornen a primer pla idees com la Ciutat del Teatre, el vell projecte de superestructura compartida amb el Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre, a més d’apuntar a la plaça Margarida Xirgu com espai potencial d’arts de carrer i centre de les inauguracions populars de temporada. Destaca també la intenció d’allargar la vida de les produccions d’èxit mitjançant gires i la col·laboració publicoprivada, potenciar que els muntatges puguin saltar a sales privades seguint el model britànic. I per portar el projecte a bon terme, Manrique s’envoltarà dels seus col·laboradors habituals, la família còmplice que s’articula com un “equip assessor”, amb gent de la productora La Brutal com Cristina Genabat i David Selvas, a més de Francesc Casadesús, actual director del Grec, que s’encarregarà d’articular l’àmbit internacional. Completa l’alineació Ivan Benet com Adjunt en la direcció. Tot plegat i en resum, un projecte sense sorpreses, molt fidel als principis i a la solidesa artística que caracteritza la carrera de Manrique. Haurem d’esperar a la presentació de temporada de juny per veure amb quines cartes ens vol entusiasmar.
