El director fa balanç del seu mandat al capdavant del teatre públic.
El 2019, l’aleshores nou director del Lliure concedia a Entreacte la primera entrevista del seu mandat. Cinc anys ben intensos després, tornem a ser els primers de la ronda de comiat. Es tanca un cercle en què Juan Carlos Martel Bayod (Barcelona, 1976) ha consolidat la determinació del seu discurs, també la temprança d’una aura gairebé monacal. Ningú surt indemne de la direcció d’un gran equipament a Catalunya, però la conversa mai depassarà els límits de la prudència d’un gestor i creador que ha intentat no ser el centre del discurs. Treu pit, això sí, del programa executat i del viratge que ha fet la casa cap al servei públic. També fa diagnòstic dels pals a les rodes que l’han portat a renunciar a un segon mandat.
Com vius els últims dies al capdavant del Lliure?
És com fer el llit abans de marxar de casa. Vull deixar les coses ben arreglades perquè la següent direcció pugui entrar de la millor manera possible.
Marxes satisfet?
Prou, sí. Satisfet dels resultats i les dades que tenim ara mateix. Hem executat el 95% del programa plantejat al concurs de 2018, i crec que això és extremadament positiu, sobretot per haver-ho fet en circumstàncies complicades.
Quina fita destacaries?
Podríem remarcar indicadors quantitatius, però estaria bé també destacar els qualitatius perquè som un teatre públic, i aquest és l’aspecte que defensem del projecte, l’enfortiment del múscul i la vocació pública, amb indicadors extraordinaris. Hem passat de tenir 27 accions educatives el 2010 a 194 ara. Hem passat de tenir 169 espectadors amb diversitat a 5.985. El 2010 hi havia 890 abonats, i ara en tenim 2.803, segurament el millor any en aquest sentit. El nivell de públic jove és espectacular: el 2010 la mitjana d’edat d’espectadors era de 63 anys, ara és de 45. L’obertura que s’ha fet en termes de diversitat i de generació és impressionant.
“Hi ha hagut menys espectadors que en l’època Pasqual perquè hem fet menys funcions”
En termes globals, hi ha hagut menys públic i recaptació. Això et preocupa?
No sé quines dades tens. El 2010 teníem aproximadament els mateixos espectadors, que són gairebé 80.000.
I amb relació al 2018, quan l’anterior director, Lluís Pasqual, va marxar amb 128.000 espectadors?
Amb relació al 2018, va haver-hi 38 funcions més, és a dir, sis produccions més de les que hem tingut nosaltres. Hi ha hagut menys espectadors que en l’època Pasqual perquè hem fet menys funcions. La platea del Teatre Lliure permet elasticitat, no sempre es busca omplir 800 localitats, alguns creadors prefereixen aforaments de 500, 400…
Però això també va en detriment de la recaptació.
El que condiciona és que tenim el mateix pressupost que el 2010, però ara tot és més car, i això implica que hem hagut de reduir les representacions i, evidentment, que hi hagi menys recaptació. La política destinada al públic jove també comporta reduir el preu de les entrades i recaptar menys. Jo crec que aquesta ha de ser la funció d’un teatre públic, obrir les possibilitats perquè el màxim d’espectadors puguin gaudir del teatre.
Llavors importa menys la recaptació?
No és la funció final, però sí que és cert que dins d’una fundació necessites un equilibri, perquè tens un pressupost i has de mantenir la teva part d’ingressos propis per poder produir.
Per arribar als 10 milions d’euros que apuntaves al teu programa que calen per fer funcionar el Lliure?
Aquest era un paràmetre anterior a la inflació que hem sumat en els últims tres anys, a més d’altres dades que no coneixia. El Lliure, actualment, per funcionar necessita com a mínim el doble d’això. Tenim el mateix pressupost que l’any 2010 i això és una irregularitat absoluta. En els últims cinc anys, l’augment de pressupost del Teatre Nacional ha sigut gairebé d’un 25%, ha passat de 10 a 16 milions. El Lliure no pot funcionar ara com ara per sota dels 18 milions d’euros si volem mantenir la vocació de teatre públic. Hem d’anar al doble del pressupost que tenim.
Com s’aconsegueix això?
No es tracta de deixar tot el pes en les administracions que ja estan suportant un 80% del pressupost. Trobar complicitats entre el sector públic i el privat, trobar patrocinis per determinades accions… Són coses que ha de treballar el Patronat, òrgan que s’hauria de redefinir una altra vegada per poder arribar a un equilibri.
Has tingut bona relació amb el Patronat?
Al Teatre Lliure, com a la vida, no es pot generalitzar. La casa està formada per moltíssimes persones de pensaments diversos. Amb algunes persones et portes millor i amb unes altres pitjor, però intentes aprendre i treure el millor de totes elles. El fet és haver pogut executar el 95% del programa que vaig presentar, i jo crec que podem estar contents de les decisions que hem pres conjuntament.
“S’hi fa realment difícil poder consolidar un projecte el múscul del qual es basa en paràmetres socials i educatius”
Vas renunciar a renovar en el càrrec perquè “no es donaven les condicions internes necessàries”. Quines són?
Hi ha un fet al Lliure: l’estructura es menja l’activitat, suposa un 70% del pressupost i llavors queda un altre 30% que va a parar a l’artista. A partir d’aquí, es fa realment difícil poder consolidar un projecte el múscul del qual es basa en paràmetres socials i educatius, és a dir, activitats que no tenen un retorn quantitatiu. Per un altre costat, hi ha una part interna –sense generalitzar– que no comparteix els valors que et comentava i, per tant, tot fa intuir que els problemes no podran solucionar-se a mitjà termini. Ens trobem que de cop i volta hi ha una inflació i una pandèmia, i tenim uns costos que són molt més grans, i la massa salarial creix. Tot això fa que d’alguna manera s’accentuï un desequilibri que no permet consolidar el projecte.
En aquest desequilibri hi ha també la relació amb els treballadors?
El 2010 hi havia gairebé un milió menys de cost de massa salarial amb el mateix personal. El Teatre Lliure necessitaria més treballadors, però no pots incorporar-ne més perquè tampoc tens diners per fer-ho. Hi ha un conveni laboral denunciat, i s’està negociant un de nou perquè la realitat social ha canviat molt. Tot això s’ha de poder equilibrar amb la resta de les necessitats del teatre.
Quines són les condicions que s’hi haurien d’haver donat perquè et plantegessis seguir en el càrrec?
Estic molt content d’haver decidit no seguir, perquè tot són etapes. No puc exigir unes condicions que a curt termini sé que no es donarien. La situació passa, per exemple, per un diàleg amb les administracions, saber què volen a llarg termini. Potser també definir quina és la missió de la Fundació del Lliure a partir de 2024. Però el resum de tot plegat és ben simple: el Juan Carlos Martel no prorroga perquè és impossible consolidar el projecte que s’havia plantejat el 2018, troba que si el reformula es traeix a si mateix. A més, necessita el suport del 100% del Lliure, és a dir, que tot el Patronat i tota la casa li donin suport, i veient que no té el 100% de la confiança de la casa, prefereix no prorrogar.
Què penses que quedarà del teu projecte?
El Teatre Lliure és un punt de partida, no pas un punt d’arribada. La feina està feta, el projecte executat, i hem demostrat que es pot fer. Ara toca que altres persones pensin què es vol mantenir d’aquesta etapa. Crec que el Lliure no es pot permetre perdre el públic jove guanyat, o deixar de ser accessible i sostenible. Però la Fundació en sap més i és més sàvia, i ja ha decidit una altra tipologia de direcció, s’intueix cap on podria créixer en el futur el Teatre Lliure.
La casa és complicada?
Quina casa no ho és? En realitat és menys complicada del que la gent es pensa. Però passa que moltes vegades el Lliure es converteix en un sac de boxa, a la mínima que hi ha tensió s’acaba esbombant tot. El Lliure ha crescut amb evolucions i revolucions, i sempre és al centre del debat. Segons la meva opinió –ara ja amb un peu fora de la casa– crec que s’hauria de cuidar una mica l’esforç i la feina titànica que s’ha fet al Lliure en els últims cinc anys. Cap altre teatre a l’Estat espanyol ha gestionat un pla de sostenibilitat, un pla d’accessibilitat, i tants projectes adreçats directament a la ciutadania.
Una part del sector i del públic no ha paït bé els canvis, sobretot en la línia de programació, fins al punt de reclamar el retorn del “Lliure d’abans”. Et molesta aquesta etiqueta?
Agafo una frase del vessant economista que tinc: si Henry Ford hagués preguntat a la seva societat què necessitava li haurien respost que un cavall més ràpid, no pas un cotxe. No sé si es tracta d’entendre-ho, es tracta de compartir-ho. En els últims cinc anys ha treballat més gent al Teatre Lliure que en els anteriors quaranta anys. Sis mil espectadors menors de 35 anys més, sis mil espectadors amb diversitat més, més abonats… Crec en les dades que ratifiquen que s’ha compartit bé el projecte. Després hi ha opinions.
“No hi ha un Teatre Lliure d’abans o de després, hi ha un Lliure d’ara”
Al teu programa també citaves Mahler. Deies: “Crec que la tradició és la transmissió del foc i no la veneració de les cendres”. Han pesat massa les cendres?
Del que estic segur és que arribarà un dia que ja no pesaran ja, perquè res és per sempre. Sovint ho oblidem, però les persones estem de pas, soc molt conscient d’això. Es tracta de mantenir una tradició, però sense deixar d’obrir les finestres. Es parla també de l’ànima del Lliure, que no són les parets ni és el record. L’ànima del Lliure són les persones que conformen aquest teatre: els integrants del Patronat, els treballadors, els artistes, però sobretot l’ànima és el públic, el d’abans i l’actual si sabem respondre a les seves necessitats. Trobo que és un discurs bastant erm: no hi ha un Teatre Lliure d’abans o de després, hi ha un Lliure d’ara.
Però comprens que una part del públic no s’hagi sentit interpel·lada per la programació més experimental? No tots els espectacles han estat igual de reeixits.
La innovació de vegades comporta fracàs, i fracassar bé vol dir no trair-te a tu mateix. El Lliure ha de ser un teatre que respongui amb agilitat constant als canvis socials, i canviar implica equivocar-se en certs moments.
“Oferim llibertat total i així el creador fa el que ha de fer, sense imposició de línies vermelles.”
Ha faltat seguiment artístic en algunes propostes?
Gens ni mica. Hem establert un seguiment en totes les produccions. Però partim de no buscar un retorn productiu, oferim llibertat total i així el creador fa el que ha de fer, sense imposició de línies vermelles. Aquesta ha de ser la tasca del teatre públic.
Com recordes la pandèmia?
Com un procés d’aprenentatge brutal, una situació sense precedents. Vam intentar ajudar la part més feble, que com sempre en aquesta ciutat és el creador. De seguida vam obrir uns ajuts extraordinaris per ajudar a la creació, i tot això posant el focus en l’educació. Em falta distància, però crec que ens en vam sortir prou bé.
Com va el traspàs de poders amb el pròxim director, Julio Manrique?
Tranquil. Tota la programació de la temporada 2023/2024 deixa el Lliure en un moment molt dolç.
Et planteges continuar en la direcció d’equipaments?
Pot ser diferent, però el Lliure és únic, i serà difícil que torni a dirigir un equipament que se li assembli. El que sí que sé és que allà on vagi, els eixos social, educatiu i cultural aniran amb mi.
“Necessito parar la direcció d’espectacles, perquè en el fons crec que Barcelona tampoc és l’espai on pots expressar-te artísticament”
I com a creador, quins espectacles t’interessaria dirigir ara?
No tinc res a la vista. Quan he dirigit una obra de teatre ha sigut perquè no em sabia expressar d’una altra manera. Ara mateix no el tinc aquest motor, l’he pogut expressar en els últims cinc anys i em sento un privilegiat. Necessito parar la direcció d’espectacles, perquè en el fons crec que Barcelona tampoc és l’espai on pots expressar-te artísticament, entre altres coses, a causa de la precarietat. Crec que soc més feliç si ajudo la gent a expressar-se que expressant-me jo mateix. Ara vull tancar l’etapa i agafar la distància suficient per poder pensar on puc ajudar millor.
Algun consell per a Manrique?
No tinc edat per donar consells. Li dono el meu suport. Si el vol, el tindrà.
