Viatgem amb Un cotxe, de Pau Masaló, a través de la memòria que articula el relat dels nostres dies Auca#182
Futurisme
El 1909, molt a inicis de segle XX, els futuristes van publicar el seu cèlebre manifest que declarava sense rodejos que un automòbil de carreres era “més bell que la Victòria de Samotràcia”. Eren temps en què la confiança en el progrés tècnic anava del bracet de la utopia d’un món millor. Les guerres mundials van capgirar l’optimisme: Adorno veia complicada la poesia després d’Auschwitz. Amb el Gran Germà d’Orwell i Un món feliç de Huxley la condició de futur ja havia canviat. I aleshores J. G. Ballard va escriure la visionària Crash (1973), “la primera novel·la pornogràfica basada en la tecnologia”. Segons ens explica l’autor anglès al pròleg de la novel·la, el cotxe suposa “no només una metàfora sexual, sinó també una metàfora total de la vida de l’home en la societat contemporània”.
Motors
Fa poques setmanes, tractàvem una dèria instal·lada en el teatre: viatjar cap al futur amb preguntes sobre el present. No és menys intensa la via contrària: el salt discursiu cap al passat per trobar el punt on tot es va tòrcer. Pau Masaló va estrenar dimecres a la Brossa Un cotxe, sucosa reflexió escènica al voltant d’un Renault 21, vehicle familiar que ens transporta al llunyà paradís de la infància. Es tracta d’una mena de conferència performativa creada a partir de fotografies personals dels anys vuitanta i noranta. Al muntatge s’afirma que el 25 de juliol de 1992 va ser el dia més feliç de la nostra història recent, la tarda en què es van inaugurar els Jocs Olímpics. Amb la col·laboració en la dramatúrgia de Ferran Dordal, Masaló tracta de recrear aquell esperit d’esperança col·lectiva, ens transporta a un càmping i una societat que només existeix en forma d’imatge, negatiu revelat en el record. Les escenes familiars recreades a l’espectacle són una fantasmagoria, món perdut i envellit que s’aferra a la mentida del teatre per a no desaparèixer, un cant de sirena a través del clàxon d’un cotxe desballestat.
Progrés
“El futur està deixant d’existir devorat per un present insaciable”, continuava Ballard. Les utopies del progrés (socialisme, marxisme) “han passat de moda”, com ens recorda el muntatge. El cotxe ja no és l’objecte fetitxe de la societat com ho va ser al segle XX, ara ho és el mòbil amb el seu sinistre paradigma de finestra cap a altres realitats. Els vehicles anaven lligats al sistema fordista de producció, a la fàbrica, a la classe obrera aspiracional i a les seves ideologies d’emancipació de l’ésser humà. Aleshores, Felipe González parlava –ho escoltem a l’obra– de “llibertat, justícia, igualtat”, i, tanmateix, avui l’expresident amb les seves declaracions és tot un referent de la dreta mediàtica. El Renault 21 de Masaló ens interpel·la des d’un no-temps, un espai de fantasia tenallat entre la crida a l’acció i la nostàlgia pornogràfica. El cotxe és una insubmissió senzilla i tendra contra el mantra del thatcherisme: ¿“no hi ha alternativa”?
Hauntologia
I mentre els fantasmes de Masaló floten en el passat-present de l’escena, un article del Quadern de Berta Prieto s’escampa pel timeline de la cultureta local. A propòsit d’espectacles com Maria Magdalena, de Carme Portaceli (TNC), i Tallar-se el peu amb una motoserra, de Bàrbara Mestanza (Sala Beckett), Prieto ens refresca el concepte d’hauntologia de Jacques Derrida, que diu que el present està habitat per ideologies passades que tornen com a fantasmes. Ella es refereix a 2016, al Me Too, però és aplicable a la majoria de les dissertacions d’avui que semblen taponades a qualsevol alternativa, rendides a l’apocalipsi induïda que sembla imminent. Prieto parla d’una “bombolla teatral, desconnectada, boomer i autocomplaent”. Però hi ha també alguna altra cosa amagada al mirall escènic dels nostres temps acovardits. En el retrovisor d’un Renault 21 que mira al passat també podem trobar alguna resposta a la desorientació generalitzada.
