Sembla que només les polèmiques serveixen per posar el teatre en primer pla i, mentrestant, el sector amaga entre cametes les seves misèries estructurals Auca#102
Soroll
L’espectacle més popular de la cartellera de febrer, malgrat l’estrena de grans produccions com Els Watson al TNC i el comentat Macbeth del Lliure, ha estat Cacophony, de la Beckett, un text de Molly Taylor dirigit per Anna Serrano Gatell. Per desgràcia, la raó de la seva popularitat a tertúlies de ràdio i minuts de telenotícies no rau en el valor artístic de la proposta, sinó en la polèmica mediàtica que ha generat la seva adaptació. Les sobrevalorades xarxes –sempre regades amb benzina– es van encendre perquè la trama menciona un jugador fictici de l’RCD Espanyol acusat de violació, un recurs de ficció més (en l’original en anglès, l’equip de segona divisió era el Queens Park Rangers). A partir d’aquí, i sense haver vist l’obra, el club de futbol llança dissabte un breu comunicat per mostrar el seu “enuig” contra la peça. Diumenge, la Beckett atia el foc encara més amb una resposta extensa en què acusa l’Espanyol d’atemptat “contra la llibertat d’expressió” i de “fomentar el fanatisme” per deixar-se portar per l’opinió de tuitaires exaltats. Completen el mapa les amenaces de mort a la directora, policies de paisà vigilant el teatre i molt soroll per a no res.
Mercat vs Cultura
Sembla que la cultura, i en especial el teatre, només passi a primer pla a cop de bronca, com si les grans fites artístiques (suficients en els últims anys) no fossin prou rellevants. En l’espectre dels mitjans cada cop més polaritzats, la cultura és un gris minoritari entre maniqueus blancs i negres. “L’art no genera audiència” o “el teatre no porta clics” són mantres recurrents entre editors de qualsevol condició. Per compensar-ho, hi ha qui busca o festeja la polèmica –deixant de convidar els crítics a les estrenes, per exemple– perquè se sent còmode en la màxima wildiana de “que se’n parli, encara que sigui malament”. Les picabaralles venen entrades perquè donen publicitat de franc, però en general aporten poc al discurs artístic, matèria primera de conversa de bar o fil d’X que té poc a veure amb el diàleg sincer que convoca la creació artística.
La realitat contamina la ficció
La lliure circulació d’idees no encaixa en la polarització sorda. El teatre i les experiències que convoca xoquen de front i contradiuen la tendència a simplificar. En el discurs pla dels grans mitjans, l’art no encaixa per la seva elaborada complexitat. Rebequeries com la de l’Espanyol posen en relleu un espai mediàtic hiperhormonat en la permanent crispació, metavers on ja ni es vol (o es pot) fer l’esforç de distingir la realitat de la ficció. Entre dogmes reduccionistes, la llibertat d’expressió s’ha tornat un concepte suat més, tothom se’n creu defensor sense estar disposat a carregar amb el pes i la dificultat que comporta el seu exercici complet. Pel camí –no és el cas de Cacophony, per sort–, alguns conjuren el perill explícit de la violència mediàtica amb l’armadura de l’autocensura. Mort el gos que pugui ofendre, morta la ràbia dels haters. I així, de mica en mica, l’asèpsia va instal·lant el seu perfum neutre entre l’escenari i el pati de butaques. Us convidem a llegir el dossier de noves/velles censures que sortirà en el pròxim número en paper de la revista Entreacte.
Percentatges de precarietat
Entre tant rebombori ha passat desapercebuda la presentació de les dades de l’Informe sociolaboral d’AISGE, un recull de percentatges demolidor. L’enquesta referent a 2023, amb la participació de més de 3.400 artistes, evidencia la xacra de la precarietat en el sector. El 49% dels actors i ballarins catalans han de recórrer a una segona feina artística per sobreviure, el freqüent “pla B” alimentari. Però és més preocupant que el 63% dels professionals es troben per sota del llindar de la pobresa i només el 25% supera el llistó dels 18.000 euros l’any. Per si això no fos prou, la bretxa salarial entre dones i homes és lacerant, un desequilibri superior al 50%: elles cobren de mitjana 9.908 euros l’any i ells 15.149, ambdós casos per sota del salari mínim interprofessional. La fragilitat econòmica de la cultura també està relacionada amb la resta de mancances.
