El retorn d’Eurípides al Lliure revifa el debat sobre els textos universals i la manera d’abordar-los Auca#110
Classicisme
“Fins quan?”, repeteix com a leitmotiv el cor de l’estrena de la setmana. Fins quan cal explicar la mateixa història, fins quan hem de perpetuar el ritual, purificar-nos a través de la sang roja, encara calenta, que convoca la tragèdia? La nova versió d’Ifigènia ressuscita al Lliure els codis mil·lenaris del teatre grec, les seves llegendes fundacionals, la base d’una idea d’Occident sovint injuriada. La directora Alícia Gorina sacseja el prejudici de les modes, va contra aquells que rebufen i desconfien quan veuen en els programes de mà els noms d’Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Hi ha la noció estesa que identifica Shakespeare o Txékhov com a “clàssics moderns” i que els grecs, per contra, semblen antiquats, primaris i supersticiosos. Costa recordar l’última vegada que els nostres escenaris oficials van servir una tragèdia fundacional amb tots els seus elements característics, inclòs el seu cor solemne que projecta la veu d’una consciència col·lectiva, antítesi de l’individualisme.
Totes les Ifigènies
La Ifigènia de Gorina (amb una destacada adaptació d’Albert Arribas, d’un català ben viu) dona la volta a la modernitat i se situa en paràmetres “predramàtics”. La posada en escena va acordada a les formes rituals de fa 2.500 anys, amb una escenografia de Sílvia Delagneau i Josep Iglesias que transforma la Fabià Puigserver en una mena d’amfiteatre, un recinte amb un fort component tel·lúric que fuig del cartró pedra habitual als festivals clàssics d’estiu. L’austeritat ambiental té el contrapès d’un marcat treball d’intèrprets, de la precisió dramàtica d’Emma Vilarasau a la solemnitat afectada de Pere Arquillué. S’hi combinen diferents textos d’Eurípides: Ifigènia a l’Àulida i Ifigènia entre els taures, però també alguns passatges d’Orestes i Electra. Tot per mirar de cobrir l’arc sencer del mite, gratar en la història de la jove verge sacrificada per emparentar la violència de la tragèdia amb la fundació de la democràcia occidental. Ambició viable, perquè gairebé tot el nostre present simbòlic està ja en els orígens (la violència contra les dones, la irracionalitat de la guerra, les ambicions i la corrupció humanes… ), tot depèn de com ho combinem. Només calen artistes disposats a cabussar-se en els clàssics per tal de buscar el que els fa universals i contemporanis, també espectadors curiosos que no arrufin el nas quan els presenten obres amb 25 segles de bagatge.
Partitures
Sempre pendents de la modernitat, àvids com a públic de la novetat i les darreres tendències de la contemporaneïtat, l’escena catalana té una relació ambivalent amb els clàssics, tant els universals, com els moderns, i ja especialment amb els textos supervivents en llengua pròpia. Julio Manrique va dedicar part del seu projecte per al nou Lliure a reflexionar sobre la qüestió, proposa “reescriure’ls, sobre el paper o a l’escenari, per tal d’afavorir el miracle de viure’ls com a contemporanis”. Així, des de la reescriptura i el canvi de codis, Jordi Prat i Coll transforma aquests dies en farsa Els criminals de Bruckner a la Sala Gran del TNC, una d’aquelles “versions lliures” que escandalitzen els puristes. Al Lliure de Gràcia, Ivan Morales adapta El día del Watusi, contribució per fer entrar la novel·la en el consens del cànon. Refer-los, transformar-los, inspirar-se, tants caps tants barrets, però de res aprofita un text antic si no ens interpel·la en present, cap favor fan si serveixen per justificar i perpetuar actituds masclistes, classistes, antidemocràtiques, etc. Per la pròpia glòria, l’ambiciós Agamèmnon sacrifica la seva filla Ifigènia, un fet terrible que pot ser llegit com a part d’un compromís cívic o com la justificació de la violència contra les dones. Una cosa és la partitura i una altra ben diferent la música.
Llegir patrimoni
Tot i tenir un teatre que es diu Grec sense ser-ho, malgrat la riquesa de vestigis com els tarragonins i una cultura profundament mediterrània, no són habituals els esdeveniments artístics que treballen a partir de clàssics, com sí que passa a Sagunt, Mèrida, Almagro, Epidaure i tants altres. Amb alguna excepció com el Bachcelona o el Festival Clàssics, no tenim mostres de renom dedicades a un autor o a revisitar una tradició concreta. En sortir de la direcció del TNC, Xavier Albertí va remarcar la necessitat de crear una companyia per llegir el nostre patrimoni: “Diga-li de teatre clàssic, o Companyia Àngel Guimerà, o Pitarra, és igual, però necessitem una eina que faci entendre el valor simbòlic d’un patrimoni que, si no aprenem a llegir-lo, acabarà destruït”. Per insistència, adaptem i coneixem millor Shakespeare i Txékhov que Sòfocles i Eurípides, i ja no diem Guimerà (del qual, per cert, sembla que tancarem el centenari de la seva mort sense haver generat massa entusiasme entre els grans agents productors). El fet que una part del públic i artistes desconeguin els mites fundacionals grecs o que, d’entrada, faci “mandra” una obra de Pitarra és també un símbol del que ens estem deixant pel camí.
