Una repassada a les fites d’un festival en transformació salvat per Marc Salicrú i un conjunt de petits espectacles en què destaca la presència irlandesa Auca#166
Còmput
Arribarà el dia que el cos dirà prou, però, de moment, podem fer un balanç a l’engròs de quilòmetres passejats (de vegades esprintats) i d’un volum considerable d’espectacles més o menys gaudits. En total, FiraTàrrega 2025 ha despatxat 156 funcions: 82 gratuïtes i entre les 73 de pagament, localitats exhaurides a 41. El recompte oficial parla de 14.643 entrades amb una ocupació del 75,2%, gairebé un 10% més que l’any passat. Però més enllà de les xifres, falta aterrar el magma d’una ciutat transformada en escenari amb les arts de carrer com a respiració col·lectiva.
Interferència
Ja ho hem explicat, però s’ha d’insistir: el que ha fet Marc Salicrú amb el projecte Teatres de Campanya no és d’este món. Després de la Mercè i el Grec, la seva tercera simfonia de carrer, Interferència 03, ha estat la més reeixida. Perquè en essència el seu seguici té més sentit com s’ha vist a la inauguració de Tàrrega, com una cercavila esbojarrada de l’absurd quotidià, una processó incívica de símbols atronadors que acaba en un descampat com un aquelarre, ball al voltant d’una foguera purificadora. Sens dubte es tracta del revulsiu que les arts de carrer necessitaven: valent, ambiciós i audaç, que beu de la tradició i al mateix temps proposa una alternativa de futur. Si l’”Hola” olímpic va ser el final d’una època del carrer –la de Comediants i La Fura dels Baus–, l’“Adéu” de Teatres de Campanya hauria de marcar l’inici d’una nova etapa. Marc Salicrú ha salvat FiraTàrrega 2025.
Sense pistes
Més enllà de l’espectacle inaugural, enguany ens ha tornat a faltar aquella sorpresa majúscula, l’aposta de risc que ningú espera i després tothom comenta. En termes globals, i sense haver pogut veure-ho tot (és impossible), resta una sensació general de qualitat, tot i que també algunes propostes s’han quedat pel camí sense arribar a uns mínims. Van despuntar per encert i ofici els Escarlara, incombustibles, sempre inspirats. Ròdols i cigrons és el seu particular homenatge al cinema de temàtica circense, un prodigi d’artesania en combinació amb realitat virtual, un espectacle de places limitades que van anar buscadíssimes. En la mateixa línia de delicadesa i materials casolans, el circ íntim de Conhort, el nou espectacle d’Hotel Iocandi, una peça que juga amb la fragilitat, la caiguda i el consol compartit. Petites mostres de circ expandit més enllà de les multituds de la fira.
Tendències
Continuem amb el circ, i copio l’etiqueta d’una veterana espectadora local que parla de “l’Escola Joan Català”, creador que va obrir camí amb Pelat, el ja mític espectacle del pal. Un home entra en escena carregat amb una fusta i construeix el dispositiu davant la mirada dels espectadors. S’inscriuen en aquesta tendència dues propostes d’arrels franceses: L’instant n’a que nos gestes, de Jordi Galí, i Damoclès, de Circ Inextremiste. En el primer, una escultura creada en directe genera equilibris impossibles; en el segon, trobem un guió semblant, però amb la participació del públic i la utilització de nens com a element de risc (agosarat i gamberro). Hi ha en termes de circ una altra tendència ben pròpia de la FiraTàrrega dels últims anys, els espectacles blancs de la plaça de les Nacions, propostes gairebé clòniques: acrobàcies diverses, troupes joves, vestuaris neutres i un fil de dramatúrgia naïf. Companyies com Eunoia Kolektiva i Circumstances n’han estat els representants d’enguany.
Calder d’or
El focus de FiraTàrrega sobre les arts de carrer irlandeses va funcionar com a motor de qualitat i mirall d’exigència. Entre els muntatges més aplaudits, Claudette, una delícia d’obra de malabars de Maleta Company & Cie. Balancetoi. El titella protagonista representava una senyora gran, combat contra l’edatisme i toc directe a la fibra sensible. El malabarista, Alex Allison, suposa tot un descobriment, virtuós protagonista que va fer doblet amb Runners d’Hippana.Maleta, espectacle construït al voltant de cintes de córrer, bravo per les idees noves. En un altre registre, Miss Mary , de Kristyn Fontanella, que porta la dansa tradicional irlandesa a una lectura contemporània. Essència d’espectacle de plaça obert a tothom, amb el risc d’haver de participar-hi.
Col·lectiu
Com en el cas de Fontanella, el cèntric aparador de la plaça Major va tornar a vibrar amb les propostes que apel·len a la col·lectivitat com a dispositiu. Van fer ballar multituds els espectacles Granotes al cel, aigua a la terra! de Banda esfèrica, amb Carlota Grau Bagès com a ballarina impagable que contagia l’entusiasme. Al mateix escenari, Black, d’Oulouy, va fusionar estils urbans i reivindicació, transformant l’àgora en un clam, Black Lives Matter compartit de ritme i presència. Espectacles per a tots els públics amb missatge, sí, és possible, també ho van demostrar els Street Fools amb Banaba Flup, muntatge de clown que alerta contra la imminent pujada del nivell de la mar.
De sala
A l’espai La Paraula van coincidir en sala cares ben diferents de la Tàrrega de sempre i d’ara. Per una banda, el retorn d’Albert Vidal, creador històric de l’escena performativa que es va marcar un Inferno, un descens als tres primers cants de la Divina Comèdia recitats en toscà del segle XIV. Mestratge tel·lúric de contacte amb tècniques d’altres temps, però d’una radicalitat atemporal, un os dur de rosegar però que fa bon caldo. També de caràcter extenuant, la proposta de Núria Martínez-Vernis i Oriol Sauleda, El gran bluf , un duel poètic entre dos bufons del mot lliure, improvisació a dues veus de 50 minuts. Vam quedar esgotats per aquest exercici de risc gairebé circense, contracultura per trencar amb la rigidesa dels formats suats. Finalment, el Pavelló Municipal va acollir Weltschmerz, de Ferran Dordal, l’obra que proposa una partida de petanca contra les dinàmiques accelerades de la contemporaneïtat. La producció d’Indi Gest es va comentar pel seu caràcter tranquil i filosòfic, una via diferent del to imperant en la Fira, sovint simplificat i accelerat.
Transformació
Una part del públic ho destacava: la concentració d’espais al centre de la ciutat va ser un encert. Desapareixen escenaris com Cal Trepat, també els desplaçaments en bus a ubicacions encara més llunyanes. El resultat directe: es camina menys i es poden encabir més espectacles en l’agenda. La part negativa: es perd la màgia dels site-specifics que marcaven el contrapunt a les aglomeracions. Una part d’aquests muntatges a espais singulars es creaven a partir de les ajudes Suport a la creació que enguany han desaparegut després de 18 anys. Faltarà veure com ho compensa en un futur FiraTàrrega, perquè els espectacles becats servien per marcar un perfil temàtic propi i fomentaven les arts de carrer pures (un àmbit negligit pels grans equipaments del país). Contra el perill d’excés de programació “neutra”, intercanviable amb qualsevol altre festival, caldrà veure com marquen estil i batec els programes del futur. Algunes respostes les trobarem entre el 10 i el 13 de setembre de 2026.
