De la petanca de Weltschmerz de Ferran Dordal a la nuesa de Kill Me de Marina Otero: dues maneres d’esmicolar el suat recurs de la ficció Auca#149
Desgel
Les set hores de l’espectacle F.R.A.U., que Albert Arribas va estrenar el 2016, combinaven diferents formats de la modernor escènica en una espècie de cavall de Troia introduint-se entre la solemnitat del ritual teatral. En un moment determinat, quan s’escenificava un disruptor col·loqui en la meitat de la representació, l’antropòleg convidat, Octavi Rofes, feia notar un senzill cubell amb gel que hi havia en primer terme de l’escenari. Els glaçons desfent-se, un procés natural de canvi de sòlid a líquid, aquella era l’única veritat de l’espectacle, deia Rofes, tota la resta formava part de la gran mentida assajada del teatre.
Driblatge
En la mateixa línia, en un dels seus primers espectacles titulat Observen como el cansancio derrota al pensamiento (2011), El Conde de Torrefiel escenificava un partit de bàsquet mentre, en paral·lel, bombardejava el públic amb textos locutats. Els moviments dels jugadors, els dibratges improvisats, l’atzar de la cistella, tots ells gestos i accions escapaven de la gran simulació pactada, del ritual que es repeteix a cada funció. A l’assaig Prácticas de lo real en la escena contemporánea (2007), el professor José Antonio Sánchez recorda que “la presencia de lo real puede servir para garantizar la efectividad de una representación”, referència present també en un article d’Ana Prieto Nadal, qui fa uns mesos ens oferia un catàleg de la “gran diversitat de pràctiques que juguen amb la dimensió experiencial” a casa nostra, moltes d’elles associades a la “voluntat d’exercir la responsabilitat memorial i resistir enfront dels relats oficials i la ideologia dominant”.
Dissociació
Ahir es va estrenar al Centre de les Arts Lliures (la Brossa), l’última peça de Ferran Dordal, cul inquiet de l’escena alternativa, que al nou Weltschmerz (títol provisional) planteja un rampell entre confessional i divagador, un text escrit per un creador que “avorreix el teatre de text”. A l’hora de representar-lo, Dordal prescindeix dels mecanismes previsibles d’enunciació per plantejar un joc dissociatiu entre els diferents plànols de la representació del muntatge. Per una banda, s’interpreta el text (projectat amb subtítols, després locutat i més tard llegit en directe) i de l’altra trobem l’acció que executen els intèrprets. Com que a Dordal –escriu– li “escau molt jugar a la petanca”, un esport que “s’adiu molt” amb el seu caràcter, la posada en escena pren la forma d’una partida de petanca real. El joc fortuït i els seus canvis de marcador provoquen un contrast singular entre la individualitat d’un text escrit en la solitud contemplativa i el caràcter col·lectiu i “real” de la la competició, una acció “desficcionalitzada”. A banda de Dordal, a la pista trobem l’actor Albert Pérez Hidalgo, la compositora Clara Aguilar i l’escenògraf Marc Salicrú, planter heterodox de luxe que amb la seva competició espontània, mitjançant el llançament de boles, acaben trencant l’esclerosi dels cerimonials de la repetició. Hi ha alternativa a la simulació seriada, i paga la pena passar per la Brossa per constatar les infinites possibilitats d’això que per consens anomenem teatre.
Despullar
A Simulacres et simulation (1981), Jean Baudrillard presentava la cultura contemporània com una fàbrica d’imatges que ja no pretenen representar la realitat, un bombardeig constant de ficcions que acaben per provocar l’esvaïment d’això que entenem per real. La reacció de rebel·lia de molts artistes implica la utilització de tècniques documentals o, fins i tot, succedanis confessionals en primera persona com l’autoficció. Marina Otero –si no coneixeu aquesta artista, ja trigueu a comprar l’entrada– presenta fins diumenge al Lliure la peça Kill Me, tercera part de la trilogia ‘Recordar para vivir‘. El nou muntatge presenta quatre ballarines amb trastorns mentals que posen en pràctica un exercici de sincerament commovedor, monòlegs esquinçadors que parteixen de la generositat de les intèrprets. S’intueix la construcció d’un relat a partir dels fragments vitals, la seva seqüenciació, la dramatització de les històries per acordar-les a les exigències del llenguatge de l’escena. La poètica de la realitat passada per la simulació del teatre torna una veritat augmentada, espectacularitzada. Els cossos despullats de les intèrprets són com els glaçons de gel desfent-se, un canvi real en la matèria viva que ocupa el buit de l’escenari, una presència que ens interpel·la, no com a simulació, sinó com l’evidència d’un espai compartit per persones capaces de generar empatia.
