L’auge dels discursos reaccionaris reclama una resposta més decidida de dramaturgs i programadors
Que tot teatre és polític es diu de manera reiterada, gairebé com una cantarella. Però hi ha temps, èpoques, en què es fa més necessari que mai recordar-ho. Perquè el teatre és un altaveu que no pot moure’s aliè al temps en què viu. I avui, en aquest primer quart del segle XXI, travessem una època d’enorme incertesa, en què valors i drets que semblaven conquerits i molt consolidats mostren esquerdes inesperades amb l’auge dels discursos i les polítiques de l’extrema dreta.
Les dades ratifiquen aquesta preocupació. Coincidint amb els 50 anys de la mort de Franco, gairebé el 20% dels joves d’entre 18 i 24 anys elogiaven el règim del dictador. En una altra franja d’edat, entre els 25 i els 34, el suport a un partit feixista com Vox era encara superior (el 24,8%), segons una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Són xifres que demanen, que reclamen, una resposta per combatre aquest relat que, per exemple, es propaga com una plaga per les xarxes socials.
És per això que resulten lloables i necessàries, més enllà de la seva valoració artística, propostes com Riure caníbal, presentada aquesta temporada a l’Espai Lliure, del Col·lectiu Las Huecas, amb la seva “reivindicació de l’humor com a arma antifeixista”. I si l’absurd i el grotesc són camins ideals per despullar el relat ultra, també s’haurien de transitar altres vies que convidin a una denúncia més ortodoxa. El problema és d’una dimensió tal que requereix una resposta contundent i no esporàdica. Ja han passat cinc anys des que Tiago Rodrigues va presentar al Lliure Catarina e a beleza de matar fascistas, la seva mirada a l’expansió de la ultradreta. El moment actual exigeix valentia a tots els agents teatrals, des dels programadors, en primer lloc, fins als dramaturgs.
La manca de propostes escèniques que mirin de cara l’auge ultra és també conseqüència d’una programació que defuig el tema polític en favor d’una oferta menys compromesa i més convencional. L’excusa del major rendiment econòmic s’esquerda davant l’èxit, anys enrere, de muntatges de Jordi Casanovas com Ruz-Bárcenas o fins i tot Jauría, amb la seva denúncia de la violència masclista. Casanovas és gairebé un oasi en la dramatúrgia catalana, amb una trajectòria tan frondosa com la seva, que també inclou peces molt vinculades a la realitat immediata com Immunitat i la pandèmia i Alguns dies d’ahir i el Procés. També Guillem Clua va abordar el teatre polític amb el seu brillant debut a la Sala Gran del TNC, amb el retrat del pujolisme fet a Justícia, que es va haver de suspendre pel confinament.
El moment actual exigeix valentia a tots els agents, des dels programadors fins als dramaturgs
El moment demana, per tant, un combat des de l’escena contra el relat ultra i els discursos d’odi, perquè hi ha molt en joc. Ho han fet, per exemple, Hollywood amb l’aclamada One Battle After Another, de Paul Thomas Anderson, o Netflix amb la sèrie espanyola Salvador. Aquest combat requereix tanta decisió com urgència perquè no passi el que denunciava recentment Berta Prieto Carrasco a El País, en el sentit que “el teatre sempre arriba tard”, arran de l’estrena de Maria Magdalena, al TNC, i Tallar-se un peu amb una motoserra, a la Beckett, i de les seves reflexions feministes pròpies del 2016 i no del 2026.
