En les darreres dècades, la passió pel real travessa el panorama artístic de dalt a baix. Fem un tomb per les expressions i manifestacions d’una poètica que és també una eina de treball amb molt de potencial per endavant.
El teatre documental i informatiu ressorgeix amb força a finals del segle XX, quan es comencen a recuperar les teoritzacions i els pressupòsits d’autors com Erwin Piscator i Peter Weiss, per la necessitat creixent de qüestionar relats oficials, articular una denúncia o esperonar la reflexió crítica. Dins les actuals poètiques del real trobem una gran diversitat de pràctiques que juguen amb la dimensió experiencial, els codis postdramàtics i la inclusió de materials documentals, biogràfics o testimonials en escena.
‘Verbatim’, reconstrucció, didactisme
La tècnica verbatim, reproducció dramatitzada de paraules enregistrades per testimonis d’esdeveniments traumàtics, es va popularitzar a la Gran Bretanya durant la dècada dels noranta. Al llarg del segle XXI ha experimentat un gran auge, i a Catalunya s’han consolidat iniciatives com el cicle de teatre verbatim de la Sala La Planeta. Algunes de les seves produccions més recents són No m’oblideu mai (2018), de Llàtzer Garcia, entorn del suïcidi juvenil; Serà el nostre secret, de Daniela Feixas (2020), sobre abusos infantils, i Com destruir una casa (2022), d’Oriol Morales, que s’ocupa del dret a l’habitatge. D’altra banda, el col·lectiu Mos Maiorum, especialitzat en teatre d’investigació immersiu i de denúncia, ha desplegat dispositius escènics sobre la immigració –Mos Maiorum (2017)–, la gentrificació –Gentry (2018)–, la revolució –Turba (2020)– i la transició energètica –Solar (2022).
Jordi Casanovas és un dels principals impulsors del verbatim a casa nostra, amb peces com Ruz-Bárcenas (2014) i Port Arthur (2016). Jauría, construïda entorn del cas de violació grupal conegut com La Manada, torna aquesta temporada –ara al Teatre Goya– en la seva versió definitiva (2024) amb la direcció de Miguel del Arco. L’obra està construïda a partir de les declaracions dels implicats –víctima i agressors– en els fets del 7 de juliol de 2016, els interrogatoris judicials, les peticions de pena i la sentència final. Tot i que no hi ha ni una sola frase inventada, el muntatge dels fragments, el tractament de la música i determinades pautes de direcció s’orienten a posar en evidència i condemnar de manera contundent la cultura de la violació.
També a la tardor aterra al Romea i Temporada Alta Altsasu, de María Goiricelaya, que ofereix alternades les visions de cadascun dels bàndols del conegut com a “cas Altsasu”, arran de la batussa entre vuit joves i dos guàrdies civils que va tenir lloc en aquesta localitat navarresa el 15 d’octubre de 2016. A diferència de Jauría, teatre polític en el sentit de Piscator, Altsasu és concebuda per la seva autora com una ficció creada a partir de fets reals, un relat coral a la recerca d’una reconciliació. Alterna la narració per part dels personatges mateixos –en bona part, a partir de transcripcions judicials– amb escenificacions i apunts contextuals –politicosocials i folklòrics–, oferint així varietat, didactisme i una pretesa equidistància en la presentació del cas.
Els testimonis prenen la paraula
Com assenyala José A. Sánchez a Prácticas de lo real en la escena contemporánea (2007), hi ha artistes que, en un exercici de responsabilitat ètica, surten a l’encontre de la memòria aliena per fer visible el dolor i la injustícia. En aquest sentit, cal destacar alguns muntatges que ofereixen relats vivencials i narratives en primera persona. Aquí se situa el valuós treball que ha desenvolupat La Conquesta del Pol Sud amb la seva trilogia sobre dona, història i identitat –Nadia (2014), Claudia (2016) i Raphaëlle (2018)–, on testimonis d’excepció tracen la seva autobiografia en escena i, amb la seva vocació dialògica, mouen els espectadors a l’empatia i la reflexió. En els darrers temps, la companyia ha explorat el conflicte dels Balcans a Mivion. Radio Sarajevo (2022) i ha viatjat a la selva amazònica amb Guardianes del corazón de la Tierra (2023).
Es vol exercir la responsabilitat memorial i resistir enfront dels relats oficials
Continuadora de la tendència del “biodrama”, concepte ideat per Vivi Tellas, la també argentina Lola Arias practica i exporta amb gran èxit un tipus de teatre on s’exposa la intimitat de diferents persones en relació amb unes determinades vivències; pel Grec han passat els espectacles Campo Minado (2016), Lengua madre (2022) i Los días afuera (2024), estructurats a partir de temàtiques concretes –la guerra de les Malvines, la maternitat i la presó, respectivament–, amb la polifonia i el collage com a grans aliats.
Veiem així com la introspecció es vincula també al document. Tal com apunta Annette Wieviorka a L’ère du témoin (2002), la subjectivitat esdevé un complement necessari per a la veritat. Pensem en l’arqueologia del quotidià que propugna Marta Galán Sala al capdavant del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre, on les participants porten a escena els seus relats de vida a partir d’objectes que disparen l’evocació. Hi ha, en tots aquests treballs, la voluntat d’exercir la responsabilitat memorial i resistir enfront dels relats oficials i la ideologia dominant.
Document, (auto)ficció, performativitat
Un producte genuí de la tendència més relacional del teatre documental postdramàtic, liderat a Europa per les propostes del col·lectiu alemany Rimini Protokoll –va popularitzar el concepte d’“expert de la vida real” en substitució de l’actor– i del suís Milo Rau –procliu a reconstruir fets o processos en escena–, és el teatre de Roger Bernat, que construeix dispositius participatius o d’immersió en què el públic intervé activament en la producció del document.
Al costat de les propostes brechtianes i espectaculars del tàndem format per Albert Boronat i Andrés Lima –Prostitución (2020), Shock I i II (2019-2021)–, el teatre periodístic d’Alberto San Juan i del madrileny Teatro del Barrio, i sàtires polítiques com L’Editto Bulgaro (2012), de La Calòrica, cal tenir en compte algunes incursions en el mockumentary i la docuficció. El dramaturg Joan Yago va jugar amb el fals documental a Sis personatges – Homenatge a Tomàs Giner (2018). Carla Rovira s’ha endinsat en l’autoficció documental amb propostes com Màtria (2017), Posaré el meu cor en una safata (2019) i [Èxit] trough the gift shop (2022), una conferència ritual sobre gestacions, maternitat i criança que combina determinats recursos de distanciament ‒desdoblaments, ús de la tercera persona‒ amb la vocació de col·lectivitzar el dolor. I fa dècades que els gallecs Chévere Teatro –N.E.V.E.R.M.O.R.E. (2021), Curva España (2019) i Helen Keller, a muller marabilla? (2024)– practiquen un teatre polític que combina el document amb estratègies més pròpiament autoficcionals, en una estimulant hibridació de formats.
Al llarg del segle XXI han proliferat tota mena de variants i actualitzacions del gènere
La companyia AzkonaToloza utilitza la tècnica verbatim en combinació amb un discurs activista, la videocreació i la performance en un espai escènic desplegat com un paisatge. I si al projecte Pacífico (2016-2020) denunciaven la barbàrie colonial i extractivista –espoli, latifundis i genocidi– sobre els pobles originaris d’Abya Yala, a Cuerpos celestes (2024), l’última entrega fins ara de Falla, el seu nou projecte d’arts vives documentals, encreuen documental i ciència-ficció per abordar el nou colonialisme derivat de la mineria aeroespacial i per imaginar un futur habitable en clau ecofeminista.
Al llarg del segle XXI han proliferat tota mena de variants i actualitzacions del gènere documental en l’àmbit escènic: peces intimistes i de caire assagístic, memòries ballades, teatre d’objectes –pensem en Xavier Bobés, mereixedor d’una petita retrospectiva en la darrera edició del Grec, i cocreador amb Alberto Conejero d’El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai (2022). És important destacar el tractament ètic i estètic a què cada creador o companyia sotmet el document a l’hora de portar els debats i conflictes del present a escena. Una eina encara amb molt de futur.
