L’actriu, directora i dramaturga és la gran protagonista de la setmana amb dues estrenes, una reposició i la represa de les seves rutines al Polònia del 3Cat Auca#157
Un pa de quilo
Algunes criatures neixen amb un pa sota l’aixella, i algunes altres amb una barra de quilo. Molts espectadors recurrents recordaran que al desembre Lara Díez Quintanilla va protagonitzar a la Flyhard l’estrena del seu penúltim text embarassada de la seva primera filla, una criatura que ha arribat al món acompanyada d’una allau de feina per a la seva mare, concentrada, a més, en una setmana concreta: dilluns va estrenar Plaer culpable al Teatre Goya, dimarts va reposar Mary –ara ja sense pantxota– a l’Espai Texas, i dimecres va arribar al Tantarantana A la deriva, una petita joia que neix del cicle de teatre documental de La Planeta. S’afegeixen també la represa dels rodatges del televisiu Polònia, el seu paper d’Isabel Díaz Ayuso que per molt satíric i esparracat que el plantegin els guionistes sovint acaba superat en esperpent pel referent original. Bon Sant Isidre a tothom!
Psiquiatria i documental
És un d’aquells fenòmens petits, orgullosament artesanal, que passa gairebé inadvertit per sota dels grans titulars, però que suposa una fita d’altíssima qualitat teatral que cal destacar. Marta Montiel i Elies Barberà tanquen al Tantarantana una trilogia de teatre documental verbatim sobre la salut mental que va obrir No m’oblideu mai, sobre el suïcidi juvenil, seguida de Serà el nostre secret al voltant dels abusos sexuals infantils. Si en els anteriors espectacles Llàtzer Garcia i Daniela Feixas eren els catalitzadors, és ara Díez Quintanilla –en la seva triple faceta de dramaturga, directora i psicoterapeuta– l’encarregada de donar forma a les entrevistes reals que integren A la deriva, una sort de mapa humà sobre el fenomen dels ingressos psiquiàtrics. La proposta destaca pel seu ritme impecable i pel retrat cristal·lí dels personatges/testimonis que encarnen Montiel i Barberà amb taules, estima i tones de respecte. L’obra s’enlaira mitjançant una exposició matisada i plural del fenomen retratat en què fins i tot hi ha espai per a l’humor. Presenten el psiquiàtric com una presó, institució totalitària amb pràctiques equiparables a una “violació”, però també l’altra cara: un espai segur de cures enfront de la desesperació de l’ésser transformat en homo demens. Fugint en tot moment dels maximalismes tan temptadors en el gènere, la proposta atresora la senzillesa d’una fotografia casolana, però la contundència d’un fragment de realitat que s’obre camí cap a l’escena amb arrapades d’honestedat. Dijous i divendres, les funcions es complementen amb un col·loqui amb especialistes, però, alerta, només 10 funcions.
Ritual de comiat
De totes les peces breus publicades al llibre Entreacte(s), la de Díez Quintanilla va ser una de les més barrinades fins a tancar el sentit últim de cada cursiva, de cada gir dialectal. Ben comprensible, el material que estava en joc era força sensible: un text d’homenatge a una dona, la seva àvia, un referent simbòlic i humà representat al centre d’un univers matriarcal. Finalment, aquell escrit es va transformar en un monòleg de 95 minuts, Mary, elegia amb una intensitat emocional altíssima, una cosmogonia projectada al futur a través d’un embaràs. El dia de l’estrena a la Flyhard van rajar les llàgrimes per la platea i també per l’escenari; mori l’autoficció, visca el biodrama. L’espectacle Mary, que ara recupera l’Espai Texas en funció setmanal de dimarts, està especialment indicat per a públic que combregui amb segrestos emocionals (qui no ha tingut una iaia estimada?). El ritual desborda en anècdotes, en humor i moments hilarants, una obra tsunami que escura cada anècdota sense deixar-se res al tinter, ja ho sabem, els comiats són sempre complicats de pair i costa deixar anar els éssers estimats.
Parella progressista
No tots aprofitem tant la setmana com Díez Quintanilla, i un servidor es va perdre dilluns l’estrena al Goya de Plaer culpable, tot i que m’arriben per majoria bons informes i, com sempre, alguna veu discordant. L’èxit era d’esperar, l’embrió de la peça va quedar finalista al Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta i va guanyar l’edició transatlàntica, guardó que acompanya en el prestatge el Premi Serra d’Or per Herència abandonada. Amb una parella protagonista interpretada per Mar Ulldemolins i Francesc Ferrer, l’obra dissecciona amb punyeteria les contradiccions del progressisme emocional: dues persones aparentment molt conscienciades, molt obertes, molt llegides, que decideixen confessar-se les petites (o no tan petites) veritats amagades abans de l’arribada del seu primer fill. El resultat, evidentment, és un còctel explosiu que evidencia la diferència entre la teoria i la pràctica. Així doncs: quina Lara Díez Quintanilla us sentiu avui, quina aprofitareu? La còmica de la tele, l’autora equilibrada de teatre documental, l’actriu d’una confessió familiar descarnada o la dramaturga i directora d’una comèdia àcida? N’hi ha per triar i remenar.
