Un planter de luxe de professionals de l’escriptura aprofita la celebració del volum de peces breus per reivindicar el paper de l’autoria contemporània a Catalunya.
No hi eren tots, però sí que eren molts i selectes. A la crida de la revista Entreacte hi va acudir un grup escollit, una alineació de Champions amb 11 autores i autors de la dramatúrgia catalana contemporània. El motiu ho justificava sobradament. La revista d’arts escèniques i audiovisuals de l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció de Catalunya (AADPC) va presentar dilluns passat a la Llibreria Ona el volum Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu, editat per l’Editorial Comanegra i l’Institut del Teatre amb la col·laboració de la Sala Beckett. El llibre recull 25 textos breus dels noms que han protagonitzat l’auge de la dramatúrgia catalana en aquest segle.
Al voltant de Manel Pérez i Muñoz, director d’Entreacte i mestre de cerimònies de la presentació, es van asseure, d’esquerra a dreta, Marta Buchaca, Mercè Sarrias, Cristina Clemente, David Plana, Llàtzer Garcia, Josep Maria Miró, Guillem Clua, Helena Tornero, Queralt Riera, Anna Maria Ricart i Marc Rosich, present per partida doble com a autor protagonista i com a cap de publicacions de l’Institut del Teatre, que al costat de Marina Laboreo (editora de la col·lecció Dramaticles de Comanegra), van donar inici a la presentació.
Lluïsa Cunillé, Victoria Szpunberg, Jordi Casanovas, Pau Miró, Denise Duncan, Daniela Feixas Conte, Pere Riera, Marta Aran, Marc Artigau i Queralt, Jordi Prat i Coll, Lara Díez Quintanilla, Eu Manzanares i Jordi Galceran completen la llista dels 24 dramaturgs del llibre. Tovalloles de platja, de Josep Maria Benet i Jornet, exerceix d’epíleg en un acte de justícia ineludible cap a l’enyorat Papitu, el tòtem del ressorgiment de l’autoria teatral catalana en el segle XX. En l’acte es van reunir els qui es podrien anomenar els seus “nets” teatrals, la majoria, juntament amb el tiet David Plana.
Una secció que esdevé llibre
Va ser el 2018, quan Manuel Pérez i Muñoz va accedir a la direcció d’aquesta revista, que es va sembrar la llavor que ha fet néixer el llibre. Aleshores, una peça de Lluïsa Cunillé va inaugurar la secció “Autoria” d’Entreacte amb la idea de contribuir a aquell moment pletòric de la dramatúrgia catalana contemporània. Les normes imposades als autors eren escasses: una extensió màxima de 12.000 caràcters, que fos una peça inèdita i, a més, representable. El que va obrir Cunillé ho va tancar l’any passat Plana, un dels veterans del grup juntament amb Jordi Galceran. De fet, l’autor de la celebrada Mala sang (1997) va exercir de docent a l’Obrador de la Sala Beckett de més d’un dels seus col·legues. “Vaig conèixer la Cristina (Clemente) en un curs amb el professor Plana quan només se’n feien dos a l’any; ara en són 28”, recordava el sempre ocurrent Rosich.
Al llarg d’aquests sis anys, aquestes peces breus, com va explicar Manuel Pérez, són alhora un retrat “preciós” de la història recent de l’autoria teatral catalana i també dels temps convulsos viscuts, que van des del Procés fins a la pandèmia. Hi ha, a més, una altra línia argumental freqüent, com és la criança, l’educació o la relació pares-fills. A Marta Buchaca li va correspondre explicar-ho, i ho va fer de manera contundent: “Les meves obres són la meva biografia, escric sobre la meva realitat. Soc mare de dos fills i la pròxima tracta sobre l’educació”.
Amb un títol tan explícit com Rosa de foc, a Guillem Clua li va arribar l’encàrrec en plena època de les manifestacions per les sentències del Procés. “Barcelona estava en flames. Era un teatre d’emergència davant l’esclat social tant al carrer com a les xarxes”. Plana, en canvi, va preferir tancar la llista d’encàrrecs parlant de la (in)comunicació i de la parella. “Abans totes les obres parlaven d’aquests temes, i jo mai n’havia escrit una així. A més, vivim en un món que entorpeix la comunicació quan estem hiperconnectats”.
Els once van repassar, doncs, els diversos camins que els van portar a lliurar aquella peça de 12.000 caràcters, en què també hi ha un esperit experimental, probablement més difícil de seguir quan es tracta d’estrenar. Aquestes provatures van definir, per exemple, l’escriptura de Queralt Riera o Helena Tornero, i també hi ha qui, com Josep Maria Miró, va fer de Telegrama la primera part de la seva obra L’habitació blanca. “Papitu projectava en les seves peces breus altres més desenvolupades”, va recordar.
L’ombra de la precarietat
Fins aquí el primer acte de la presentació. Però sempre es fa inevitable que en una trobada de dramaturgs, o de gent del teatre i la cultura, sorgeixi l’ombra amenaçadora que els persegueix: la precarietat. El que era una festa, una merescuda celebració de la publicació d’Entreacte(s), va derivar llavors en una àmplia llista de greuges d’un grup obligat a combinar el teatre amb el cinema, la televisió i la docència. La majoria dels participants eren fills del recordat projecte T6, encetat per Domènec Reixach i potenciat en l’època de la direcció en el Teatre Nacional de Catalunya de Sergi Belbel, l’hereu de Papitu. “El T6 és fundacional, i tots som aquí per aquell projecte. Hi ha nostàlgia del que podria haver estat. No s’entén l’autoria contemporània com una estratègia global; el que hi ha són engrunes, anècdotes”, va sentenciar Clua.
En el punt de mira hi havia, lògicament, els teatres públics catalans, que “estan adaptant totes les novel·les”, va dir Cristina Clemente amb sorna, o que “no tenen inquietud per allò que s’escriu a casa nostra”, va subratllar Miró. “Descobrir textos molt premiats a la Xina no és ser molt brillant”, va afegir. També es va lamentar la falta de sales d’entre 200 i 400 espectadors en un ecosistema teatral que tampoc aposta per reposicions, com la de l’Espai Texas d’El principi d’Arquimedes, de Miró, 15 anys després de la seva estrena i amb prestigi internacional.
El professor Plana també va apuntar altres condicionants que tenen avui els dramaturgs, com el nombre de personatges de les seves obres. “Quin dramaturg català podria escriure L’herència? Sap que li quedaria al calaix”, va dir, fent referència al gran nombre de personatges de l’obra que el Lliure estrena el 20 de febrer. “Jo sempre escric entre un i cinc personatges perquè costa molt estrenar”, va remarcar Buchaca.
La llista de retrets, més que justificats, es va fer inevitable en el que va ser una “festa”, en paraules del moderador Manuel Pérez, que va recordar que aquest llibre no hauria estat possible a finals del segle XX. I tant, que va ser una festa i una celebració! No és poca cosa presentar un llibre amb la flor i nata de la dramatúrgia catalana. A més, com a sorpresa de cloenda de l’acte, es va anunciar que el volum tindrà continuïtat amb lectures dramatitzades a l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett i a la pròxima edició dels Terrats en Cultura.
