El premi històric per a Carla Simón en la Berlinale i altres píndoles de l’actualitat setmanal Auca#5
Triomf per a recordar
Avui el cinema ocupa totes les portades. Per primera vegada en la història una pel·li en català guanya l’Os d’Or en la Berlinale. Hi havia motius per a l’esperança. El passi d’Alcarràs, la nova pel·lícula de Carla Simón, havia recollit una de les poques ovacions del festival. Les cròniques apunten la qualitat de la cinta per sobre de la precedent Estiu 1993: “És encara millor, de fet. Més complexa, més ambiciosa, més exigent amb l’espectador i, al mateix temps, més generosa i profunda”, escrivia Xavi Serra a l’Ara. L’entusiasme, ben segur, anirà en augment a mesura que s’acosti l’estrena a sales, prevista per a primavera. Emotiu també l’agraïment de la directora al recollir el guardó, un record cap als protagonistes del seu film, les “petites famílies de pagesos que cultiven la terra cada dia perquè els fruits arriben als nostres plats. La seva forma de fer agricultura, que és respectuosa amb la terra, avui és probablement un acte de resistència”. Bravo.
Carla Simón: “És un moment per reflexionar, o ens n’anem a la merda”
Teatre de catàstrofes
L’obra de teatre de moda de les darreres setmanes porta com a títol Animal negre tristesa, un text d’Anja Hilling de 2007 dirigit per Julio Manrique a la Sala Beckett. Mai se sap com funciona això dels corrents d’opinió favorables, però benvinguts siguin en quantitat, més sucre, més dolç. Un planter d’intèrprets en estat de gràcia, respiracions sincronitzades entre el fum espès d’un incendi negligent, el que provoquen uns personatges moguts pel seu egoisme de culturetes burgesos. La filigrana narrativa és de traca, amb l’afegit d’una veu omniscient que projecta la trama cap a nous horitzons poètics. Manrique sap trobar la pirotècnia adequada perquè la tensió no decaigui. Així, entre combustible de melodrama passem dues hores atrapats en un nou gènere, el teatre de catàstrofes amb missatge.
Caure de la figuera
No ha tingut tanta flama en el boca-orella La casa del dolor, muntatge escrit i dirigit per Víctor Sánchez Rodríguez que encara es pot veure fins diumenge al TNC. I és una pena, perquè es tracta de la segona producció conjunta entre el teatre públic català i l’Institut Valencià de Cultura després de La casa de les aranyes, de Paco Zarzoso–sembla que va de cases–. Sánchez Rodríguez hi planteja un joc ambiciós, naturalisme inquietant que deriva en el malson d’un David Lynch seduït per l’anticlericalisme de Buñuel. El misteri d’un jove boc expiatori, l’atmosfera opressiva, fins i tot una lectura compartida dels Evangelis (Maledicció de la figuera); el text del valencià transita camins semblants als d’una altra autoria recent, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, de Josep Maria Miró, superb text que encara no s’ha estrenat a Barcelona. Sorprèn com dos autors rabiosament contemporanis arriben a teixir teranyines al voltant dels mateixos motius. Raons per creure en l’esperit del temps.
TV3 aixeca el teló
El matrimoni entre televisió i teatre va ser fugaç, amb moments fulgurants entre els anys setanta i vuitanta del segle XX: teatre català, Estudio 1, etc. Després, la ruptura va ser silenciosa i discreta, els conjugues mai van explicar els motius de la separació. Amb l’arribada de la pandèmia i el tancament de totes les sales, el teatre va comprendre que havia descuidat la part audiovisual, que el món ha canviat i les càmeres són necessàries per trencar la distància i l’espai. Moltes institucions es van posar les piles amb l’enregistrament d’espectacles, algunes pel seu compte (Sala Online del Lliure), altres a través d’acords més amplis, com el TNC i TV3. Dissabte el Canal 33 va emetre Solitud, peça dirigida per Alícia Gorina. Així, cada nou dissabte fins al 12 de març veurem un muntatge diferent: L’Hèroe, L’Emperadriu del Paral·lel, Decameró i Encara hi ha algú al bosc. Interessarà el teatre filmat a les noves generacions de teleespectadors acostumats a discursos sorollosos, ràpids i discontinus? I encara més al gra, queda algú que encara miri la televisió tradicional o ja tothom va directament a remenar els menús de Netflix? I un altre dia parlem d’El llop d’Àngel Llàcer.
