Diverses estrenes i publicacions aporten noves lectures del repertori i la història Auca#3
El desig i la realitat
L’estrena de la setmana va tenir lloc dijous passat al TNC. Esdeveniment senyalat en el calendari: un text de Benet i Jornet entrava per segona vegada a la Sala Gran després que Mario Gas hi muntés Olors l’any 2000. Sílvia Munt rellegeix ara l’obra Desig amb un espai escènic que situa els espectadors a dues bandes, amb una segona grada muntada al fons de la caixa de l’escenari. Amb el públic repartit es pretén mitigar la molesta distància que es forma entre l’escenari i les últimes files. I sort d’aquesta transformació temporal, perquè es tracta d’un text que necessita concentració, estar-s’hi a sobre. En Papitu va abocar en aquesta peça el seu univers més críptic, pura atmosfera pinteriana que diu més pel que calla, que obliga a l’espectador a completar sentits i lligams. Per això sorprèn el to exaltat de la proposta i l’espai escollit per a un muntatge que, sense necessitat de grades addicionals, hauria respirat millor a la Sala Petita.
Arquitectura no efímera
La Sala Gran del TNC és un dels temes recurrents de les tertúlies del teatre català, motiu que en les últimes setmanes torna a estar de moda, segurament pel recent traspàs del seu arquitecte, Ricardo Bofill. Estètica a banda, les temudes 847 localitats continuen suposant un repte per als directors de l’equipament. Xavier Albertí parlava obertament “d’error arquitectònic”, i fins i tot va deixar preparat un projecte de reforma per avançar les darreres files. Carme Portaceli, per la seva banda, intenta demostrar amb propostes de la mida de Desig que no només s’hi poden fer obres de trenta personatges, que s’ha d’intentar “fer plorar i riure fins a l’última fila”, encara que això suposi transformar l’espai a cop de grada desmuntable.
👀 Has vist mai la Sala Gran a dues bandes?
Passa molt poques vegades i ara tens l’oportunitat de veure-ho amb #DesigTNC.☝️ Una configuració excepcional que permet viure l’acció des de ben a prop.https://t.co/rcCkAgR8A3 pic.twitter.com/A2DNZwh5Dz
— TNC (@teatrenacional) January 14, 2022
Identitats en formació
Casualment, el Lliure de Montjuïc mostrava la setmana passada el seu perfil més versàtil al multiplicar les possibilitats d’exhibició del teatre per al cicle Katharsis. Entre les propostes que recordarem de l’edició figura la d’un artista que presenta el seu treball en comptades ocasions. El petit dels germans Oligor, Senen, reaparegut sota l’heterònim El arabesco, ens regalava Con versos, un delicat espectacle que regira de forma sui generis la petjada de la cultura jueva en la Península. A les entranyes del teatre –planta menys 2– ocupàvem durant dues hores una particular barraca de fira amb aires de saló atrotinat, entre l’objet trouvé i els treballs manuals. Un exercici delirant de reinterpretació de la memòria històrica i, per tant, de la identitat col·lectiva. En la mateixa direcció, el coreà Jaha Koo, qui presentava dissabte i diumenge a la Fabià Puigserver una potent reflexió anticolonial a través dels desastres que l’imperialisme (japonès, estatunidenc, FMI…) ha causat en el seu país. Les tres obres de The Hamartia Trilogy van sorprendre per la seva concisa estructura de conferència performativa, solució de moda per barata i espontània. Memòria, folklore i tecnologia lligats de forma tendra però punyent, una lliçó sobre els desastres de la uniformització global. La identitat com a qüestió oportuna.
Nova bibliografia
Reflexionem en el teatre però no tant sobre el teatre. Publiquem poc assaig sobre arts escèniques, ens pensem poc. Per això s’ha d’aplaudir l’arribada pràcticament simultània de tres llibres que, des de diferents àmbits, disparen idees. El prolífic periodista i escriptor Andreu Gomila (amb novetats sucoses en gairebé tots els gèneres) ha transformat en llibre un conjunt de converses compartides amb el director Oriol Broggi. El record de la bellesa (L’Altra Editorial) ens remet a la natura efímera del teatre, al solatge que resta després de veure un espectacle, un viatge al particular estil creatiu marca La Perla 29. També durant la setmana s’ha presentat El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions de 1984) del director i escriptor Jordi Coca, qui dedica 900 pàgines a regirar el context creatiu de les peces del clàssic anglès, una recerca dels missatges que s’han perdut al llarg dels segles. Finalment, el coreògraf i intèrpret Quim Bigas al seu llibre Deplega Visions planteja un encreuament en paper a meitat camí entre l’arxiu, el pensament i la performance encabida entre textos. Tres visions i tres llibres completament diferents en plantejament, execució i marc de reflexió. Tots tres benvinguts per pal·liar el dèficit d’una bibliografia que transcendeixi la natura fugàs del teatre.
