Entre la brevetat del mem i la complexitat sistèmica, reblem el clau de la nova fornada d’artistes amb l’estrena de Burpees al retrovisor Auca#173
Semblances
Existeix un teatre millennial? El director i dramaturg del moment, Miquel Mas Fiol, proposa al seu comentat Manifest (falsament humil) un seguit de trets per definir una generació de creadors nascuts als noranta. Es tracta d’artistes que encara carreguen encara amb l’etiqueta d’emergents mentre conquereixen per dret les principals places d’exhibició. El Lliure n’és exemple, que ara fa coincidir en cartell la Trilogia de la condició ‘millennial’ a Montjuïc i Little Women a Gràcia. El teatre de Mas Fiol i Lucia del Greco s’assemblen? Com un ou a una castanya. Tampoc trobem massa punts de coincidència formal entre altres companyies com Las Huecas, La Bella Otero, José y sus hermanas, Moukhles & Sentís, o en les dramatúrgies de Berta Prieto, Pau Coya o Francesc Cuéllar. Tants caps, tants barrets.
Popar
Com l’autorreferencialitat no és un pecat dels nostres dies, ans al contrari, reprenc un retrat generacional que descarta les semblances d’estil, però que subratlla un marc precaritzat compartit, i en conseqüència una estètica “do it yourself” –“cutrisme”, s’ha dit també–, fer de la necessitat virtut, una aparent improvisació que beu molt del llenguatge de les xarxes. Els nadius digitals també han assimilat una manera d’expressar-se marcada per la brevetat, la dispersió, l’autoreferència, el sarcasme –nihilisme en els casos extrems– i aquella brúixola perillosa que és la nostàlgia. Aquest últim punt, la idealització d’un passat pop compartit, si bé intenta “generar col·lectiu en contra de l’individualisme imperant”, també renuncia a la construcció d’un marc simbòlic nou, amb el risc de sublimar un present instal·lat en el derrotisme i la manca de solucions.
Adrenalina
Exemple de la diversitat del teatre noventarire, l’estrena més recent de Mas Fiol, l’obra Burpees, que es pot veure fins al 7 de desembre al Teatre Akadèmia. A diferència de la Trilogia que repesca el Lliure –un exercici més radical entre l’assaig, el metadiscurs i l’harakiri generacional–, Burpees es decanta per una estructura més convencional, una road movie amb tocs de melodrama familiar. El llenguatge audiovisual –això ja ve de lluny– té una influència cabdal i contamina l’escena amb el seu dinamisme d’el·lipsis, plans curts i salts d’espai. L’acceleració del discurs també pot ser una trampa, perquè quan provoquem que els espectadors es tornin addictes a l’adrenalina després resulten feixugues les trames secundàries i determinats frenades de ritme. Per sort, les arts escèniques no estan atrapades per la dictadura de l’scroll infinit de les xarxes, i el debat és ben viu: deixar-se contagiar per les lògiques de la immediatesa o combatre-les amb un teatre de digestió més lenta o fins i tot minimalista com el que practiquen Rigola i companyia.
Revolta
Però més enllà de la forma i velocitat narrativa que planteja, Burpees brilla per la seva incisiva anàlisi de la nova cultura Bro, la dels nous xamans digitals que prediquen salms motivacionals i combreguen amb la marca personal, coachs influencers de la vacuïtat i de l’estafa piramidal basada en l’aspiracionisme arribista. El personatge de David (un superb Biel Montoro) explica d’una forma meridiana com s’escampen els discursos reaccionaris en les capes més desfavorides, com els adolescents (mascles, sobretot) acaben atrapats per lògiques simplistes, respostes fàcils però buides que són la porta d’entrada a pensaments extremistes. Heus aquí un dels reptes del teatre dels nostres dies –millennial o no– trencar amb l’esquematisme arrelat, retratar fenòmens molt complexos i tractar d’esbossar algunes respostes. Aventurar-se, fins i tot, a trencar amb el relativisme que havia tenallat les generacions anteriors i apuntar alguna idea de revolta, que falta ens fa.
