Sobre la tòpica polèmica entre creadors i ressenyadors, Alemanya ens sorprèn amb una performance a l’altura de la sola de la sabata Auca#55
Molta merda
Una notícia entre pertorbadora i grotesca ha circulat en els darrers dies per timelines i safaretjos diversos del submon teatral, elevada encara pel seu component escatològic, sempre efectiu entre la parròquia catalanesca. Marco Goecke, director de la companyia de dansa de l’Òpera Hannover, ha estat acomiadat per atacar la crítica del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung. Ho va fer refregant-li a la cara caca de gos, segons el relat de la periodista i del diari. Tot va passar en el descans d’una representació i la víctima, Wiebke Hüster, que fa 25 anys que valora espectacles de dansa, va acabar presentant una denúncia. Segons sembla, l’agressió estava planificada (volem suposar que ningú porta excrements de gos a una estrena) i lluny de penedir-se, l’autor de l’assalt ha justificat la seva acció a una entrevista posterior: “Ella també em va tirar merda durant anys”. Curiosa interpretació de la llei del talió amb la caca per davant.
Crítica de la crítica
Costa imaginar als nostres escenaris una reacció semblant, ens vull imaginar més civilitzats. Potser perquè el debat de la crítica discorre per altres canals –més precaritzats, menys prestigiats–, i sovint només preocupa als propis implicats, als que l’escriuen o la locuten. Les xarxes socials dels nostres dies ja permeten llançar merda sense risc de ser acomiadat, i més que una democratització de l’opinió el que s’ha acabat contagiant és la banalització i la llei del màrqueting. El cas és que a casa nostra no sovintegen les polèmiques entre creadors i crítics, i això també és un símptoma de moltes coses. El 2021, Carla Rovira es demana a un fil de Twitter si era correcte contestar una crítica publicada als mitjans. El debat va ser fecund, però la resposta, clara: per descomptat que sí. Tant de bo hi hagués més espai per a l’intercanvi d’opinions. De fet, alguns creadors com Albert Arribas o Pere Faura han integrat la lectura de crítiques dels seus espectacles en els mateixos espectacles, per a disgust o sorpresa de ressenyadors. La crítica Carmen Del Val també es va veure implicada en una altra polèmica quan va tenyir el seu escrit d’adjectius referents al cos de la coreògrafa Marta Carrasco: “está algo gruesa. En ninguno de sus vestidos puede subirse la cremallera hasta arriba. Y su pelo pide un tinte a gritos”. Un article que va acabar passant per la Defensora del Lector d’El País, prova que l’exercici de la crítica no és aliè als temps que corren ni a les formes actuals de descriure el món i els cossos.
Flotats vs Sagarra
Altres temps, altres star systems, altres egos. Quan la premsa escrita era més rellevant que ara (1989) i els columnistes tenien més fama que els mateixos directors d’escena, Josep Maria Flotats va publicar una famosa carta contra el crític Joan de Sagarra, un llarg escrit en què confonia la primera persona amb la institució (aleshores un Teatre Nacional en bolquers i sense edifici), tot etzibant-li: “et faig saber que d’ara endavant renuncio a actuar en presència de la teva persona. Perquè volem treballar seriosament, per respecte a la dignitat del teatre i a la del públic, perquè hem deixat enrere el temps de les ximpleries, no actuaré en un teatre on tu siguis present, on sé que no series ben rebut ni pels meus companys de professió ni pel públic que estima el teatre. No vinguis mai més a veure’m actuar”. La polèmica va comptar amb adhesions sonores entre la professió, també amb crítiques entre la crítica. Un sarau de divisme que costa mesurar des de la perspectiva dels nostres dies, ara que uns diaris més irrellevants parlen de teatre de tant en tant, i la crítica en llibertat ja no està tan ben vista.
Boadella vs Benach
En clau sarcàstica, amb un estil més buffo i menys Comédie–Française, Albert Boadella i la resta de Joglars van enviar un frigorífic a casa del mestre Joan Anton Benach. La raó no era –com molts creuen encertadament– que els crítics són uns morts de gana, el motiu de la tramesa era que Benach havia definit Teledeum com un espectacle fred. A dins, no sabem si congelades, versions impreses de l’escrit en qüestió. Part de la gràcia era que la nevera s’entregava, però els ports no incloïen la retirada, així que imagineu el crític trucant al Museu de les Arts Escèniques per mirar que recollissin la broma transformada en un objecte de culte. Moralina pels companys, millor afinar amb els adjectius i les metàfores per si algú vol imitar en Boadella: “l’espectacle era negre com el caviar i salat com un pernil de bellota”.
