Conversem amb una icona del teatre heterodox, un provocador de l’escena que ara afronta una etapa creativa més “reflexiva” Auca#103
Ell és el més imitat dels creadors postdramàtics, i la influència del seu llenguatge ressona encara entre els alternatius de qualsevol edat. La utilització de referents catòlics i la mort en directe d’animals li van valer escàndols i prohibicions. Han passat els anys i ara Rodrigo García és més clàssic que enfant terrible, i per mirar d’escapar de la seva pròpia etiqueta fa evolucionar el seu llenguatge per a despit d’alguns dels seus fidels. Després d’un temps sense concedir entrevistes, ens atén durant el seu pas pel Festival Temporada Alta.
IA
Abans de començar a contestar, fa una mica de gimnàstica mental amb el tema de moda, la intel·ligència artificial: “No cal posar-se en contra d’una cosa que existeix i prou. El problema no és el ChatGPT, sinó si la persona humana que li fa preguntes està mínimament il·lustrada o li demanarà qüestions banals. Per a què serveix una intel·ligència artificial si li preguntem bajanades? Es diu que ens traurà la feina, però això ja va passar a la revolució industrial i aquí estem. En el moment que una IA escrigui una novel·la o una obra de teatre no m’interessarà llegir-la, perquè de les obres m’interessa la persona que hi ha darrere, estar en contacte amb ella. I això la màquina no ho té. I si pel camí em pot enganyar, cap problema, soc partidari dels enganys”.
XXSS
Cristo está en Tinder és la teva última obra, però no hi veiem ni creus ni aplicacions per lligar. “Soc un paio que farà 60 anys i gairebé la meitat de la meva vida l’he passat sense mòbil. Em sorprenen moltes coses, entre elles les xarxes socials. No en tinc i no les utilitzo, si tingués 25 anys sí que ho faria per estar al dia. El contingut de xarxes em sembla molt banal i, més que comunicar, crec que allunyen les persones. No entenc l’interès de compartir la intimitat, com hem arribat a aquest moment d’imbecil·litat. M’ho miro des de lluny amb un somriure, i m’encanta que existeixi, però ja no participo de la societat ni d’aquest tipus de comunicació”.
He intentat fer una peça amb moments ximples per a una societat ximple
Rodrigo García
BANALITAT
“No soc un sociòleg, intento ser un poeta, fer una poètica en el teatre. Si dic que Crist és a Tinder és, per descomptat, una ironia que té a veure amb tot el que t’acabo de dir. És com riure’m de tota aquesta comunicació estranya per xarxes socials, i més portat a les relacions sexuals, perquè si no tinc ni Instagram què cony tindré Tinder? He intentat fer una peça amb moments ximples per a una societat ximple. Suposo que he canviat. Quan s’és jove segurament s’intenta ser més profund, literalment més crític. Amb la distància que em donen els anys, crec que puc construir una obra de certa densitat amb elements banals, aquest és l’intent formal, barrejar el que pot ser culte però disfressat d’una cosa més popular i poca-solta”.
EVOLUCIÓ
“Són ja trenta anys de trajectòria en què hauré fet més de cinquanta creacions. Ara, afortunadament, per la meva economia em puc permetre no haver de produir com un boig com abans. I no només per diners, abans tenia una necessitat expressiva molt gran i ara és al contrari, estic en un moment més reflexiu i autocrític, amb un altre ritme, sense urgència. No vol dir que les obres siguin ni millors ni pitjors, però sí que canvia molt la meva pròpia energia respecte a la feina. Abans feia peces que, des del meu punt de vista actual, em poden semblar naïfs, ingènues. Eren treballs més violents, més iracunds, més bruts, que buscaven la confrontació i la incomoditat. Penso en peces com La historia de Ronald, el payaso de Mc Donald’s. Transformàvem l’escenari en un camp de batalla, ho trencàvem tot. Ara ja no, continuo treballant des de la incomoditat però ja no de forma tan explícita com abans”.
ESTIL
“Si continuo perpetuant el que tu bé dius, l’estil que m’ha donat un cert nom i que molta gent espera de mi, al final seria no només una traïció a mi mateix sinó també al públic, un engany. A més de forçar les coses, no em divertiria si segueixo fotent el mateix. Gent com Mark Rothko i Thomas Bernhard mai van abandonar el seu estil. Jo no, jo m’avorreixo, per això estic intentant canviar. En aquesta última Cristo está en Tinder hi ha coses que continuen sent molt meves, que la gent reconeix i que diuen molt de les meves limitacions. Continua sent una peça fragmentada, perquè no tinc la capacitat per fer una obra més unida i sempre plantejo com retalls, no té ni una història ni un tema, ni té diàlegs, perquè no en sé escriure. Després, hi ha aquest nou to que tu comentes, aparentment menys contundent, sí, que segurament no em portarà problemes ni escàndols. Alguns diran: “aquest home ha perdut la seva energia”, però jo penso que és al contrari, estic apel·lant a un altre tipus de sensibilitat i esforçant-me per ocupar la meva intel·ligència en coses més profundes”.
“La majoria dels artistes estan al servei d’unes institucions purament i exclusivament per diners. Estan modificant el pensament”.
Rodrigo García
CENSURA
“Ens hem trobat de tots colors. A Polònia, o fins i tot ciutats com París; policia enviada a protegir el teatre on actuàvem, semblava un partit de futbol d’alt risc. Però els actes violents que vam patir, tot aquell assetjament, venia d’una part de la societat conservadora. En aquest moment, les cancel·lacions parteixen de la part progressista de l’esquerra”. No seria ben bé així. “D’acord, tens raó, no totes, per descomptat, però sí les que em fan mal, les que m’interessen. Els atacs conservadors els hem viscut sempre, els altres no, i per això sorprenen. Ara mateix el gran pecat que un artista pot cometre és ser lliurepensador (jo pecaré sempre). Recordo l’obra Accidents en què cuinaven un llamàntol, exactament igual que fan a qualsevol restaurant. Ens la van prohibir, els animalistes se’ns van tirar a sobre. Jo sempre he votat l’esquerra, però ara està irreconeixible. Admiro cineastes com Derek Jarman, o les primeres pel·lícules de John Waters i Pedro Almodóvar. Aquestes persones expressaven el seu univers que, ves per on, era gai, entre moltes altres coses. Treballaven en una època en què te la podies jugar, imagina’t el seu coratge, i no necessitaven militar en cap moviment LGTBI. Ara em sembla que és al contrari. L’altre dia una amiga em va mostrar la plantilla d’una subvenció, com s’havia d’omplir per guanyar punts; si el tema de l’obra era feminista, de gènere o ecologista t’ajudava en el còmput. Els artistes han perdut la capacitat de ser lliurepensadors? No tothom, però la majoria estan al servei d’unes institucions purament i exclusivament per diners. Estan modificant el pensament”.
AUTOCENSURA
“M’autocensuro. Ja no faig servir animals, per exemple, i he de conviure amb això perquè senzillament si els incorporo cap teatre no em voldrà comprar l’obra per por d’un escàndol. És prohibit, s’ha acabat, i l’única alternativa és tenir el meu propi teatre. Com a ironia, en l’últim espectacle trec un gos robot que diu barbaritats, bajanades com per exemple “si el futbol és idiota, practicat per dones ni t’ho vull explicar. És més interessant una stripper que una jugadora de futbol”. En sentir això, molta gent s’aixeca i marxa. Com és possible que gran part del públic pensi que el que dic textualment a les obres és el meu pensament? No sabem distingir la ficció de la realitat, que pugui haver-hi personatges dolents. Després de llegir Titus Andronicus o Macbeth no crec que ningú pensi que a Shakespeare li agradava assassinar. El que passa és que jo no faig servir dolents, tot està barrejat per generar confusió, perquè m’agrada aquesta confusió”.
MONTPELLER
“L’experiència de dirigir el teatre de Montpeller va ser molt bona. Ho vaig deixar perquè estava molt cansat, vivia al teatre, no vaig fer una altra cosa aquells quatre anys, assajava les obres a l’estiu quan tancava per vacances. Vaig guanyar un concurs amb un projecte enorme, i després per descomptat no me’n sortia tot i comptar amb el suport de les autoritats. No tenia cap afany de càrrec, però hi vaig fer moltes coses boniques: suport a molts artistes i molta feina a l’entorn més enllà de la presentació d’espectacles. Si veig la direcció d’un teatre com un acte poètic? És clar. No sé si ho tornaria a fer, depèn de les condicions i de si aconsegueixo prendre-m’ho d’una altra manera. En tot cas, no m’ho han proposat”.
