Una prospecció sobre el futur del cinema català.
Al cinema català, ara mateix, no se li pot retreure res. Han passat vuit anys d’ençà que Alba Cros, Laia Alabart, Laura Rius i Marta Verheyen van dirigir, a vuit mans, Les amigues de l’Àgata, pel·lícula que, a més de per totes les seves virtuts, ara recordem també pel seu valor fundacional: va ser la primera besllum d’una nova generació de dones cineastes que sorgia en l’estela de Mar Coll i que, amb el temps, ha anat expandint la seva nòmina fins a donar sentit a allò que Arnau Vilaró, coguionista d’Alcarràs, ha definit com una Nova Escola de Barcelona que es conjuga en femení.
La imatge de Carla Simón sostenint l’Ós d’Or a la Berlinale del 2022 va marcar una mena de cim en aquesta història, en què es demostrava quin era el seu abast. Allò podria haver estat una culminació i, alhora, una mena de resolució que servís de punt final per als cronistes. Ara podem dir que el relat no ha acabat.
El mapa de la Nova Escola està ple de noms propis, d’intercanvis i complicitats, aquesta història no va de protagonistes
i secundàries
Fa amb prou feines unes setmanes que arribava als cinemes el darrer llargmetratge d’Elena Martín, Creatura, premi a la millor pel·lícula europea de la Quinzena dels Cineastes de Canes, una cinta ultrapotent, que conté una filmació del cos femení inèdita i que aborda, des del trauma i l’autodescobriment, alguns temes que la directora ja havia començat a explorar com a actriu al magnífic curtmetratge Suc de síndria, d’Irene Moray. Que Elena Martín hagi coescrit el guió de Creatura amb la també cineasta Clara Roquet, de qui l’any passat vam veure Libertad, és un bon recordatori que aquest mapa de noms propis està ple d’intercanvis i complicitats, que aquesta història no va de protagonistes i secundàries, sinó que s’escriu com una teranyina de relacions de col·laboració, on hi ha cabuda per a propostes formalment heterodoxes com My mexican bretzel, de Núria Giménez Lorang, per a les narratives queer de La amiga de mi amiga, de Zaida Carmona, o Alteritats, d’Alba Cros i Nora Haddad, per a la poètica rural de Con el viento, de Meritxell Colell.
Ara, el més generós que podem desitjar és que aquestes línies no arribin a una conclusió. Cap frase lapidària ni sentència oracular hi faria justícia. El que ha de venir, a continuació, és una finestra oberta.
