L’autora argentina presenta a Temporada Alta (Girona i Barcelona) dos muntatges que resumeixen la seva mirada escènica, amb ecos de Tennessee Williams i Fassbinder Auca#169
En el mapa alternatiu argentí ocupa un lloc singular: novel·lista, cineasta, actriu i, sobretot, directora de teatre que juga amb la intimitat de l’espai-temps. Arriben a Girona i Barcelona dues obres que resumeixen la trajectòria i les obsessions de Romina Paula: la reposició del seu gran l’èxit El tiempo todo entero (Teatre Lliure, del 21 al 23 d’octubre), i Sombras, por supuesto (Sala Planeta, Girona, 18 i 19 d’octubre), el treball més recent de la companyia El Silencio, inspirat en Fassbinder i amb el rerefons dels fantasmes de la història argentina. Parlem del pas del temps i del cos viu com a lloc irreemplaçable del teatre.
Temps de reposició
Estiu aquí, hivern allà; ens connectem amb la imatge lleugerament tremolosa, però la conversa raja propera, sense cap pedanteria. Li pregunto per què ara, després de més d’una dècada, decideix tornar a El tiempo todo entero. Ha estat un capritx del Narcís [Puig, director de Temporada Alta]. Reposar-la sola no em feia el pes, però com a programa doble de la companyia té sentit: com a idea de repertori, per veure els mateixos actors recuperant papers que per edat ja no els pertoquen. Com ha envellit l’obra? No hem canviat res. És el mateix text i la mateixa posada en escena. El que canvia són els cossos, les edats, el temps que ha passat. L’obra la vam estrenar el 2009, llavors no hi havia l’actual onada feminista i la paraula feminicidi no formava part dels discursos habituals. Detalls com aquests ressonen inevitablement i travessen la lectura present de l’obra.
Un altre zoo
Vaig escriure El tiempo todo entero per a l’ingrés a l’Escola de Dramatúrgia. Aleshores, vaig llegir tot el que vaig poder de Tennessee Williams, però no és una adaptació fidel a El zoo de vidre, més aviat una conversa amb l’obra. Els personatges i l’arc dramàtic són similars, però les paraules són nostres i està situada a l’Argentina, amb temàtiques d’aquí. És una obra que m’estimo molt: la vaig escriure quan era molt jove i sempre em va semblar especial, amb alguna cosa senzilla i estranya alhora. Què va significar per a tu? El muntatge ho va canviar tot: de fer teatre combinant-ho amb altres feines a sentir que era possible viure d’això. En aquella època [els integrants de la companyia El Silencio] teníem tots al voltant de 30 anys i era més fàcil trobar-nos per assajar. Ara tothom té carreres molt intenses i és gairebé un miracle tornar a reunir-nos. Ha sigut un regal, perquè ens vam formar junts i compartim una manera d’estar en escena que encara ens uneix.
“M’interessa molt aquest límit, quan el que sembla domèstic i banal es veu travessat per alguna cosa molt més gran i més fosca”
Mapa d’ombres
Com és el nou treball que ha reunit la companyia, Sombras, por supuesto? L’obra comença amb dos policies que arriben a una casa i comencen a inventariar tots els objectes que hi ha dins. A partir d’aquí les coses es desplacen i el que era quotidià es torna estrany. És una mena d’història policíaca, amb una desaparició, misteri. Tot es barreja entre el real i l’absurd. Com es relaciona amb l’obra del director alemany Rainer Werner Fassbinder? M’inspiro en el començament del film Die dritte Generation (La tercera generació), de 1979, hi plantejo un diàleg amb la seva estètica i amb la manera que tenen els seus personatges d’actuar, un desplegament d’artifici molt característic que busca trobar alguna cosa real. M’interessava portar això al teatre, veure com funcionava aquesta tensió del melodrama: trobar una sensació com de ridícul i, de sobte, que l’emoció la travessi. Per a mi l’obra té un component d’humor, però al mateix temps és també molt trista. Com es relaciona el tema de la dictadura? La desaparició del jove parla indirectament de violència policial, i en aquest país és impossible no unir aquests temes, com a gran part de l’Amèrica Llatina. També té a veure amb notícies que llegeixes cada dia i que se’t queden al cos encara que no vulguis. No és que l’obra parli directament dels desapareguts de la dictadura argentina, però inevitablement hi ressona. A mi m’interessa molt aquest límit, quan el que sembla domèstic i banal es veu travessat per alguna cosa molt més gran i més fosca.
Multidisciplinària
Has publicat cinc llibres i com a cineasta vas guanyar un premi al Festival de Sant Sebastià per De nuevo otra vez (2019). Com combines els diferents perfils creatius? Soc lenta escrivint i sempre vaig alternant gèneres. Quan estic amb una novel·la després em ve de gust escriure teatre, i a la inversa. I en mig apareix el cinema. No és que ho pensi gaire, és més aviat intuïtiu. Hi ha històries que comencen com a notes i més tard veig si agafen cos escènic o de llibre. No penso d’entrada si una història va per al teatre, el cinema o la narrativa. Al teatre parteixo sovint dels actors amb qui vull treballar i del que m’ocupa en aquell moment, i poso personatges a parlar. En la novel·la, en canvi, sol haver-hi una imatge o una veu més interior per estirar el fil. El cinema és diferent, es necessiten molts diners per posar-lo en marxa.
Marca Buenos Aires
Preguntem per la situació política a l’Argentina i com hi incideix en la cultura. L’ambient és molt difícil, perquè políticament i econòmicament estem en crisi permanent. Tot puja, tot costa molt, i això es nota a tot arreu, també en el teatre. Però, al mateix temps, hi ha una vitalitat enorme. Cada nit hi ha moltes obres i les sales s’omplen. Això és increïble, perquè malgrat tot la gent continua anant al teatre. Buenos Aires és una ciutat amb una energia que es multiplica justament quan les coses estan pitjor. És paradoxal: contra el context advers i la precarietat, el teatre sobreviu. Potser perquè és barat de produir en comparació amb altres arts, potser perquè hi ha una tradició molt forta. Però sobretot perquè hi ha públic, i això és el més impressionant.
| El teatre segons Romina Paula |
| El teatre és molt més antic que nosaltres i ens sobreviurà. No hi ha manera de fer-lo de forma remota. La intel·ligència artificial no ens ha de preocupar. Justament per això, en un món cada vegada més tecnològic, el teatre em sembla revolucionari: és l’encontre dels cossos, una experiència fascinant i molt poderosa. |
