Crònica d’un viatge a Madrid, a més dels premis i nominacions de la setmana que, com és habitual, no sempre agraden a tothom Auca#2
Madrid capital
Ofertes permanents en trens d’alta velocitat (benvinguda competència) i els bons turístics d’Ayuso de fins a 600 euros (dádiva li diuen en castellà, gairebé sempre de forma irònica), i ja tenim la combinació perfecta per viatjar a Madrid, que hi lloguen cadires, sobretot als teatres. Més enllà dels musicals de la Gran Via hi ha vida. Creix encara la llavor que va plantar Àlex Rigola en la direcció dels Teatros del Canal. Paga la pena passar-s’hi de tant en tant per veure muntatges sucosos, sobretot del panorama internacional. L’últim, Una costilla sobre la mesa: padre, d’Angélica Lliddell, que es va estrenar a París just abans de la pandèmia i que ha trigat dos anys a portar a Espanya. Sempre es forma sarau en les estrenes liddel·lianes de la capital: periodistes, intèrprets famosos, directors com Miguel del Arco o Natalia Menéndez, i tot en un ambient d’amigable complicitat, res d’encotillada vida cortesana.
Odioses comparacions
Hi ha una tendència recurrent a elaborar teories de la comparació entre les escenes de la capital del regne i la ciutat Comtal. Últimament, ha fet fortuna una que proposa que Madrid està en forta pujada i Barcelona en crisi. Potser és certa, o tal vegada no. Si donem un cop d’ull a l’escena comercial és evident que ens passen la mà per la cara. Hi trobem un interminable llistat de sales de totes les mides i capacitats que acullen tot el ventall possible de formes de la comèdia. Una base ferma de teatre “popular” que sustenta una idea “d’indústria”, com passa a París, Londres i Nova York, per posar-ne tres exemples. L’oferta pública també és aclaparadora, i el volum de centres de producció de tota mida i temàtica és inabastable. Aquí es nota el poder i els recursos que abassega la capital. No obstant això, tampoc es pot dir de l’escena madrilenya enlluerni en la proporció que deuria, incertesa covid a banda. Pels escenaris madrilenys sobrevola una certa sensació de repetició, com si sempre estiguessin els mateixos noms en les posicions de sortida. Potser no és un escenari tan diferent a Barcelona en aquest aspecte. Exemple del passat cap de setmana: Juan Mayorga, Helena Pimenta i José Carlos Plaza a l’Español, Andrés Lima i Juan Cavestany també al Canal, Lluís Homar al Comedia. Dejà-vu? A tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou.
And the winner is…
Arriba a Madrid a mitjans de febrer La Veronal de Marcos Morau, amb el sensacional Opening Night que a Barcelona vam poder veure només quatre dies al TNC i encara ens preguntem per què. Al Condeduque no estaran gaire més temps, una parada més en l’espaterrant gira que la companyia de dansa barcelonina desenvolupa pels teatres més prestigiosos d’Europa. La passada temporada van acabar ben amunt amb l‘espectacle Sonoma al Palau dels Papes del Festival d’Avinyó, però aquesta tampoc es queda curta amb estrenes al Chaillot de París, al National de Brussel·les i al Sadler’s Wells de Londres, a més de noves creacions amb la Gauthier Dance Company de Stuttgart i el Ballett Theater de Basilea. Aquesta setmana hem conegut que la companyia recollirà el Premi Ciutat de Barcelona tant per l’Opening Night com per Sonoma. Una tria ben lúcida per part del jurat format per Ferran Dordal (president), Lali Álvarez, Rosa Badia, Imma Colomé, Clara Peya i Esteve Caramés. Ah, el premi s’atorga en la categoria d’arts escèniques i recau en una companyia de dansa. Qui té por de les categories tancades?
Nominacions amb polèmica
La setmana també ens ha deixat el tret de sortida de la cursa pels Gaudí (es pot parlar de premis sense fer servir tòpics i frases suades?). Las leyes de la frontera, adaptació de la novel·la de Javier Cercas dirigida per Daniel Monzón, parteix com a favorita amb 13 nominacions, seguida per El ventre del mar d’Agustí Villaronga amb 12. Com cada any, continua la polèmica lingüística per la selecció i les categories, tot i que enguany el 41% de les produccions són en versió original catalana. Hi ha, a més, un altre tema amb substància, l’acollida de les nominacions dels actors de Sis dies corrents: Mohamed Mellali com a protagonista i Valero Escolar com a secundari. Dos lampistes de professió que en el seu primer treball com a actors davant les càmeres aspiren a un Gaudí que pot arrodonir els guardons d’interpretació obtinguts al festival de Locarno. La directora de la cinta, Neus Ballús, va afirmar fa uns dies a El Nacional: “No busco actors professionals perquè el que busco és autenticitat”. Declaracions, i nominacions, que no han caigut gens bé en alguns sectors de la professió. Més episodis d’aquest serial en la gala de diumenge 6 de març.
