Al Grec hem vist com les arts escèniques abandonen l’edifici del teatre per transformar el continent en contingut, i el resultat gairebé sempre és estimulant Auca#77
Un dipòsit
Matí abrasador de diumenge. Un servidor de vostès (que diria Oriol Puig Taulé) passeja en comptades ocasions per l’Upper Diagonal. Paisatge extravagant: cartells que indiquen l’entrada del servei, gent que passeja els gossos d’altri, carrers autopacificats on de tant en tant circulen cotxes de gamma alta. El Festival Grec que gairebé no fa teatre al Teatre Grec ens convida a sortir de la zona de confort. Pujant fins al límit d’una ciutat Disney, arribem fins al Dipòsit del Rei Martí, espai màgic infrautilitzat, gran descoberta i millor experiència. Aurora Bauzà i Pere Jou ens deixen bocabadats, corpresos. A beginning_expanded version és un concert però també una performance. Aura de música sacra prenyada de minimalisme, veus que festegen amb el silenci, llums que ballen amb la foscor. Les arcades medievals de totxo eixamplen la reverberació, projecten les ombres, ens contagien la tel·lúrica frescor del subsol. Un espectacle superb, un marc ideal enginyosament aprofitat. L’art escènic troba un nou espai i creix.
Una sitja
Més d’un espectacle, suma d’escenes visualment impactants. Boris Gibé i la companyia Les Choses de Rien utilitzen l’etiqueta “circ metafísic”, treball molt estilitzat, molt francès, que busca la profunditat sense utilitzar paraules. Sorra, líquid, foc; el públic es deixa portar per les imatges i per les peripècies circenses sense saber com connectar les diferents parts de l’espectacle, però d’entrada la curiositat ja està creada. Per a les funcions de l’espectacle L’absolu la companyia ha construït en la plaça Xirgu una enorme sitja-carpa que ha despertat totes les curiositats. Els espectadors que han aconseguit alguna de les buscades localitats accedeixen per portes diferents i s’enfilen per una espiral un pèl claustrofòbica, un enginy que els aboca a una percepció diferent de l’espectacle. Lluny de la concepció tradicional de butaca, tothom està abocat a la sorpresa, a l’imprevist. En lloc d’haver d’adaptar-se a un teatre, l’espectacle troba la seva forma en llibertat, crea un marc a la mida de la seva ambició i posa l’espectador en una posició de sorpresa i desconcert.
Una presó
Actuar en llibertat, plantejar un espectacle sobre el transvestisme a la Model, edifici repressor on van patir injustes condemnes milers de represaliades per la Llei de “vagos y maleantes”. La reivindicació d’Ocaña, Carmen de Mairena i tantes altres “internes” entre les naus de la presó ressona com un cant a la justícia històrica i poètica. Jo, travesti és una complicada pirueta d’autoficció sobre la vida de Roberto G. Alonso, que s’identifica com a actriu i ha trobat en Josep Maria Miró una ploma còmplice per escriure el text. Jordi Cornudella completa el trio amb les seves habilitats interpretatives i musicals. Tot estava ben adobat de lluentons per crear l’encís la nit de l’estrena. Però fer teatre fora del teatre també pot ser perillós, requereix assaig i els artistes necessiten preparar l’espai abans que arribi el públic. Amb una mica més de temps per treballar la Model com un escenari, segur que la primera funció hauria transcorregut sense incidents tècnics. Algunes vegades la burocràcia juga a la contra.
Una carpa
Avui s’estrena al Grec (també amb entrades esgotades, quina llàstima) La grUtesca, dels Escarlata. No ens cansem de comentar que la companyia de Bet Miralta i Jordi Aspa està en una forma artística admirable després de tres dècades i mitja d’existència (no us perdeu l’entrevista publicada ahir). La reconversió del seu circ en teatre visual i experiencial està donant uns fruits ben sucosos, potser no prou escampats entre el públic general perquè treballen espais singulars, carpes de mida reduïda o sites specifics que només permeten acollir un grup reduït d’espectadors. Els resultats són màgics, propers, artistes que es confonen amb el seu públic com en una festa familiar consagrada a l’inesperat. Entenc que un programador vol espectacles que li permetin acollir com més espectadors millor, que programar fora d’un teatre és molt més car i que també els artistes prefereixen la comoditat tècnica de les sales als imprevistos dels espais recuperats. El públic, però, espera la sorpresa i el teatre és molt més que l’edifici que l’acull i li dona nom. Com deia Peter Brook, podem ocupar qualsevol espai buit i anomenar-lo escenari.
