Diverses propostes de la cartellera miren al melic del llenguatge escènic per treure l’entrellat a tanta mentida Auca#90
Hamlet per Hamlet
“Deixeu de publicar tants tuits elogiosos al Hamlet.01”, demanava altre dia a la xarxa X la usuària Teatrera Rondinaire. Els despistats han de saber que el nou FOMO teatral s’escenifica a la Biblioteca de Catalunya. Es tracta d’un projecte singular escrit i dirigit pel Sergi Belbel més lúcid amb la superba interpretació d’Enric Cambray. Dues hores d’intens monòleg en clau d’stand-up comedy, tot un seguit de circumloquis, digressions, rodejos i subtileses amb les quals el trasbalsat príncep de Dinamarca explica la seva història en tercera persona, però només el primer acte. I alguns es preguntaran, en dona per a tant? Com s’ho fan per treure tant de suc a només un grapat de pàgines de la tragèdia? La resposta és un conjunt ben ric de recursos escènics (sobretot gestuals), salts de to, referències creuades i molt d’amor pel teatre. Un personatge universal que parla directament al seu públic en confidència, que s’atura per assaborir una rèplica enginyosa, que detalla minuciosament el context de cada escena, tot per revelar-nos les costures d’un clàssic universal. El tipus d’experiència teatral que cap teatrer de cor es pot permetre deixar passar.
L’ambició d’Helsingør
Emocions fortes, reptes fora de norma, l’ambició de fer coses diferents i trencar la baralla. Hamlet.01 és un projecte a mitjà termini, la primera part d’una sèrie d’obres per examinar el clàssic de Shakespeare sencer. Com explica Belbel: “se’m va acudir una animalada enorme: fer cinc obres, cinc llargs monòlegs per a cada un dels actes, que l’Enric hauria d’interpretar any rere any. És a dir, el primer acte, per ser representat l’any 2022 (aquest que estrenem ara), el segon l’estrenaríem el 2023… a veure si, quan s’acabi de construir la Sagrada Família, el 2026, ja tenim el cinquè per poder fer, 4 en jornada única i suïcida, un dia sencer d’espectacle amb ell i els espectadors que s’atreveixin a venir”. Existeix algun precedent, com el Hamlet à l’impératif que l’exdirector d’Avignon Olivier Py representava en dies successius amb un repartiment semiprofessional. Aquí la gran diferència rau en Cambray, que es planteja un repte sense parangó, la classe de desafiament que genera una expectativa inusual. Tant de bo el projecte arribi a bon port i puguem veure d’aquí a quatre anys l’espectacle sencer… a la Sala Gran del TNC? El projecte s’ho mereix.
Egosurfing
Porten més de 15 anys com a parella artística, i això vol dir tot i més de la seva vida adulta a dalt d’un escenari. Com els joves quan comencen, enlluernats per la forma, el recurs del metateatre sempre ha estat present, parlar de teatre des de dins del teatre. Però Nao Albert i Marcel Borràs ja no són (tan) joves, costa seguir, després de tant de temps, etiquetant-los com enfants terribles, tot i que encara juguen a ser-ho. Ells continuen meravellats pel teatre, per crear emocions reals a partir de mentides, i sembla que els diverteix més l’artifici que la realitat. Per això en el seu últim espectacle al TNC es despullen en tots els sentits, un joc confessional infinit portat a l’extrem, com sempre fan. L’autoficció tan de moda cobra un nou sentit quan es juga amb tot els ets i uts, a cara descoberta i amb la diana de l’ego al fons. Pocs artistes com ells tenen un discurs tan compromès amb la forma i, al mateix temps, rabiosament divertit. Partint de la base que en teatre tot és mentida, la seva separació no té cap sentit i seria una tragèdia dins la tragèdia.
Els polls
El cicle ‘Tardor Sanchis’, com en el seu moment va ser la ‘Tardor Pinter’, és un regal per a la cartellera de Barcelona, un homenatge que transcendeix la rutina i ofereix als espectadors una oportunitat única d’endinsar-se en l’obra d’un autor imprescindible (les commemoracions, millor en vida de l’homenatjat). Com a exemple d’això, Ñaque o de piojos i actores, una obra que gairebé podem anomenar clàssic. Sanchis Sinisterra la va estrenar en 1980, una d’aquelles peces que destil·la amor pel teatre parlant de teatre des de dins del teatre, com l’inoblidable El verí del teatre que Rodolf Sirera va representar dos anys abans per televisió (que ja mereixeria una reposició). Ñaque és una mena d’Esperant Godot ambientada al Segle d’Or castellà, una peça fortament ideològica, que posa el focus no en el glamur de les grans companyies sinó en la classe més humil, la dels còmics ambulants que recorren pobles perduts, amb més gana que tècnica, i que sovint s’emporten tots els pals. Guardem com or el record de la versió de Manel Dueso i Luis Miguel Climent, i ara dos nous Ríos i Solano munten la barraca al Tantarantana fins al 29 d’octubre. Javier Godino i Joan Martínez Vidal mereixen un aplaudiment per la valentia i el risc d’enfrontar-se a uns personatges que exigeixen tant. Vers, pantomima, joglaresca, codis gestuals perduts, tot és possible a dins d’una obra que sempre paga la pena revisitar.
