“Les dones som la meitat del món, i hem de poder explicar la meitat de les històries”, deia Carla Simón minuts després d’aixecar l’Os d’Or i de fer història. La victòria d’Alcarràs en un dels festivals de cinema més prestigiosos del món és una poderosa reafirmació de la creativitat, el talent i la sensibilitat d’una fabulosa creadora, però també consolida l’esclat de desenes de dones cineastes que, des de Catalunya, han il·luminat la pantalla amb històries que, des de la ficció o des del documental (o des de fórmules híbrides), demostren una necessària diversitat de discursos i punts de vista. No tan sols això, sinó que també remata el reguitzell de triomfadores que en el darrer any i mig han dinamitat el trampós (sense visibilització aliena no hi ha competència) monopoli masculí que dominava les catedrals del cinema: a Cannes, a Venècia, a San Sebastià, als Oscar, hem vist aixecar guardons a Julia Ducournau (Titane), a Audrey Diwan (L’événement), a Alina Grigore (Crai nou), a Dea Kulumbegashvili (Beginning), a Chloé Zhao (Nomadland)…
El punt d’inflexió sembla evident, el tap s’ha llevat i elles passen la mà per la cara a un sistema que les silenciava. Si enfoquem la mirada al nostre entorn més proper, la llista de veus que a la darrera dècada han capgirat el cinema català és incontestable: Neus Ballús, Belén Funes, Elena Trapé, Leticia Dolera, Elena Martín, Liliana Torres, Meritxell Colell, Nuria Giménez, Clara Roquet, Júlia de Paz. I tantes altres que han renovat el panorama i que no canten victòria, que segueixen aixecant la veu i reclamant paritat. I més diners per fer les seves pel·lícules, quasi sempre ancorades, quin remei, als límits d’un cinema independent i intimista. La lluita per aconseguir els mateixos pressupostos que els homes (les dades proporcionades per l’Acadèmia del Cine Català no deixen dubtes: elles roden, de mitjana, amb un 40 per cent menys de recursos que ells) segueix en peu. Els productors d’Alcarràs, María Zamora i Tono Folguera, eren clars: comptar amb prop de tres milions d’euros per aixecar la pel·lícula no és habitual. Però demostra com, amb calers, a Catalunya hi ha prou talent per conquerir festivals i que aquesta victòria no sigui un oasi enmig del desert.
Amb unes institucions que semblen haver-se posat les piles, amb ajuts públics que aporten punts extres si un projecte està liderat per dones (i que, explica qualsevol de les cineastes del llistat, ha convertit en feministes a l’instant alguns productors que no semblaven creure-s’ho), un premi com el berlinès hauria d’empentar la pota més feble: la (quasi) nul·la aposta per les veus femenines de les televisions privades. El punt d’inflexió sembla clar i hauria de ser el moment del cop de puny a la taula. Un segon punt d’inflexió és el de la llengua. Amb una indústria acomplexada, queda en mans dels creadors més insubornables apostar per fer cinema en català. Alcarràs demostra que l’ús d’una llengua minoritària no és cap problema davant audiències sense prejudicis. No podem ser innocents: el mercat potencial del cinema que es fa a Catalunya el tenim en un Estat que mira amb recel tot el que no utilitzi la lengua que nos hemos dado entre todos. Però cal autoestima i (encara més) suport de les institucions; llibertat, en definitiva.
Senda de llibertat
Carla Simón ha transitat el camí d’un debut lluminós, aquell Estiu 1993 que ens va deixar a tots bocabadats, fins a l’Os d’Or berlinés sense perdre el somriure i la senzillesa, la capacitat de treball i la confiança en un imaginari que escapa dels cànons. Alcarràs és una història molt local, tant com la d’Estiu 1993, i, al mateix temps, és una història universal, tant com la d’Estiu 1993. Parla d’un món, el de la pagesia més tradicional, que viu amenaçat per la desaparició davant el canvi de paradigma (un més en un moment de paradigmes rebentats). I ho fa amb el llenguatge universal del cinema, de la veritat i de les emocions.
Però el triomf de Simón no s’entendria sense la complicitat d’altra gent. I em permetreu que posi el focus en dos noms que ja han aparegut en aquest article: per una banda, el de María Zamora, qui, amb Avalon primer i amb Elastica Films ara, ha mostrat un indubtable compromís amb punts de vista que no trobaven altaveu, sovint mirades femenines. Com la de Carla Simón, a qui ha produït els seus dos llargs, però també curtmetratges com Después también o Correspondencia. L’altre nom propi és el de Tono Folguera. Amb la seva productora, Lastor Media (i companys de viatge imprescindibles com Sergi Moreno, Ariadna Dot i Danielle Schleif), ha apostat per veus com les de Carlos Marqués-Marcet o Clara Roquet. I ha compartit diverses aventures amb Zamora: la d’Alcarràs, però també la de Libertad o la d’Els dies que vindran.
L’Os d’Or a Berlín també potencia una altra assignatura (cada vegada menys) pendent: donar referents a les noves generacions de dones que volen fer cinema. Fa uns mesos, en una entrevista per a Entreacte, Carla Simón era clara i molt coherent amb les seves paraules immediatament posteriors a recollir el premi: “Durant molts anys, la carrera de Comunicació Audiovisual ha tingut un 80 per cent d’alumnes dones, i això no es traslladava a la indústria, era absurdíssim. Per què? Em preguntaven pels meus referents i pensava que m’agradaven moltes directores, però no n’havia descobert cap com a estudiant. Llavors veus que hi ha una falta de referents enorme, i per sort això s’està trencant, i espero que en uns anys, també gràcies a això, arribi una paritat real. És important donar un impuls en aquest sentit, perquè la meitat de les històries siguin explicades per dones, perquè som la meitat del planeta, i la meitat de les mirades”. El triomf de Carla Simón ha de ser, com deia aquell vell eslògan polític, el triomf del canvi.
Carla Simón: “És un moment per reflexionar, o ens n’anem a la merda”
