L’actualitat de la setmana passa per dues estrenes del Lliure (Crim i càstig i Terra Baixa), pel Festival de Circ de Girona i per la inauguració d’una exposició dedicada a l’escenògraf Isidre Prunés Auca#6
Crims a la russa
Qui no tingui l’esma d’enfrontar-se a les vora 700 pàgines de la nova traducció de Crim i càstig de Miquel Cabal, ara té l’opció de veure les quatre hores de la versió teatral, descans inclòs. El Lliure va acollir ahir l’estrena de la setmana i una de les més esperades de la temporada, un vast muntatge dirigit per Pau Carrió amb Pol López com a omnipresent protagonista. La Fabià Puigserver girada com un mitjó, de cara als emblemàtics arcs del seu disseny interior, homenatge al creador que dona nom i forma a la sala en el 30è aniversari de la seva mort. Monumental adaptació del clàssic de Dostoievski, amb tot el ventall de trames i personatges. Crims versió decimonònica, amb afectació, filosofia i dilemes glaçats al cor a l’estil rus, hi ha temps per a tot. Brutal Míriam Iscla interpretant el comissari Petrovna, inspector Colombo xiroi, uns interrogatoris que fan enlairar la segona part del muntatge. Tot passa al voltant d’un gegantí condom escenogràfic que s’infla i es desinfla: encara hi penso…
Terra embarbussada
No ens movem de teatre però sí de seu, fins al Lliure de Gràcia, on divendres tenia lloc l’estrena més polèmica de la setmana i potser de l’any. Ens referim a la Terra baixa de Roger Bernat, un “experiment” i també un suposat homenatge a la versió de Fabià Puigserver de 1990 que actrius i actors reprodueixen mitjançant uns auriculars. Malauradament, els sacrificats intèrprets no han assajat ni saben el text, condició indispensable per participar en el dispositiu. Els diàlegs passen embarbussats i els moviments atrotinats, de tal forma que el públic acaba rient el ridícul aliè. “Quina merda”, cridava un espectador indignat davant del que, segurament considerava ell, un sacrilegi majúscul perpetrat al gran símbol del teatre i la interpretació catalans. Podem dir que la gamberrada de Bernat provocava una cosa, que ens entressin ganes de veure Quim Àvila, Alba Pujol i Francesc Garrido fent l’obra seriosament, traient veritable suc als personatges de Manelic, Marta i Sebastià. Quin camí més estrany per aconseguir-ho. Pobre del públic mal informat que pagui fins a 29 euros amb la idea de veure un muntatge de Guimerà de tall clàssic.
Una dècada del més difícil encara
No m’imagino en absolut els artistes del Festival Internacional de Circ Elefant d’Or sortint a la pista sense assajar, no tindria cap sentit i seria perillós. La gran cita de carpa clàssica del nostre país millora cada any en organització i dinamisme dels seus diferents espectacles. Potser perquè passa a Girona, que per a alguns és una ciutat llunyana –per més que siguin 37 minuts d’AVE–, però no es reconeix en la justa mesura la importància de l’esdeveniment que munta cada any el promotor Genís Matabosch. En el seu 10è aniversari, i un cop amortitzada la polèmica marxa de la Figueres natal, l’Elefant d’Or ha despatxat enguany vora 30.000 entrades gràcies a 24 atraccions mai vistes a Europa occidental. El guanyador del gran premi, el número Anna dels russos D. Efremkin era una espectacular filigrana tècnica de cintes aèries, tan cuidada que deixa sense arguments a qui afirma que el circ tradicional no té dramatúrgia. T’agradi o no el vessant més clàssic, el dels lluentons i el més difícil encara, tenim un dels cinc festivals de circ més importants del món, i això s’ha de valorar. Per molts anys.
L’escenògraf estrella
Malauradament, alguns per edat coneixem la seva obra més per fotos que a través d’espectacles en viu. Però impossible passar per alt el vaixell de Mar i cel de 8.000 quilos, potser la gran fita escenogràfica del teatre català. Recordo especialment les sensacions que produïa el vestuari de La casa de Bernarda Alba de Lluís Pasqual: tòpic superat, resignificar la sobrietat sense fer-se notar, com ha de ser. Isidre Prunés va marxar el 2014 deixant empremta en els manuals d’escenografia i vestuari. La seva camarada de tants espectacles, Montse Amenós, ha preparat una exposició a l’Institut del Teatre concebuda com un gran àlbum de fotografies. S’hi aconsegueix una evocació personal de l’estudi de l’artista, amb mostraris dels delicats materials que emprava per crear una particular concepció del glamur. Imaginació desfermada com a metàfora del món de l’espectacle. Tot un clàssic.
