Una repassada a les claus del gran èxit cinematogràfic català de la temporada.
En el transcurs dels darrers anys, el cinema català ha fet una valuosa i necessària tasca de no només incorporar i potenciar les dones en totes les àrees de la professió, sinó també de crear i donar suport als personatges femenins protagonistes. Ja n’hi havia prou de ser secundàries supeditades a les decisions i els canvis de rumb dels personatges masculins. De ser personatges d’un parell d’escenes i que, després, escampessin la boira perquè ell, l’home, rematés, solet, el relat. Podem dir que, finalment, tenim personatges femenins centrals: dones complexes, amb detalls, coherents, però també amb les seves contradiccions. Amb empenta, preguntes i, si hi ha sort, algunes respostes. Personatges que, sovint, han estat el vehicle i portaveu d’importants denúncies i reivindicacions socials. Parlo de pel•lícules catalanes (i en català) com Creatura, Els Encantats, Mamífera, Tres dies amb la família, Estiu 1993, Un sol radiant, Tots volem el millor per a ella, Rastres de sàndal, Alcarràs, Suro o Incerta glòria, entre d’altres.
Arran de la recent mort de Ventura Pons, vaig lamentar que el cinema en català hagués abandonat un gènere que estimo per damunt de tots els gèneres, i que el director de Què t’hi jugues, Mari Pili? havia visitat sovint: la comèdia. I que, a més, l’havia fet connectar amb tota mena de públic. No puc evitar pensar en Pons ara que Casa en flames està fent unes boníssimes recaptacions amb una mescla de drama i comèdia, d’esglai i riallada. Però quins han estat els ingredients que han fet que el film de Dani de la Orden arrasés? Possibles raons del seu èxit? La principal: un personatge femení central, escrit per Edu Sola, d’aquells que no et deixen indiferent. Potent, atractiu, sòlid, amb secrets i mentides, i, a sobre, interpretat magistralment per Emma Vilarasau. Una mare de família que és digna hereua dels melodrames de Douglas Sirk. Una donassa que haurien brodat Bette Davis, Joan Crawford o la gran Gena Rowlands, la mort de la qual tant hem lamentat aquest estiu de 2024.
Es poden explicar coses importants mitjançant la comèdia
La comercialment efectiva estructura de fulletó de Casa en flames seria un altre dels factors decisius per a la seva bona rebuda. Això sí, un culebrot polit, educat, hàbil, ple de girs argumentals i de putadetes entre els seus personatges, i que ha tingut un efecte mirall entre un públic que reconeix aquella supermatriarca de ferro colat, aquell fill indecís, aquella canalla atrapada entre els adults o aquella típica baralla per culpa d’una casa. TV3 va apostar pel fulletó des dels seus inicis, i l’ha convertit en un gènere proper a la gent, i el que fan Dani de la Orden i Edu Sola és jugar amb les estructures bàsiques del gènere, però amb humor negre.
Moderna versió en pijo de La saga dels Rius, que escolten Manel al Cadaqués del segle XXI, Casa en flames ha tingut un boca-orella fantàstic, fa pensar i entreté, i aquí és on volia anar a parar: es poden explicar coses importants mitjançant la comèdia. Billy Wilder, Luis García Berlanga, Luis Buñuel o Éric Rohmer ho sabien. Si us plau, més comèdies al cine català i en català.
