El bon moment que viu l’autoria teatral està també relacionat amb la formació i l’aposta d’un seguit d’institucions i sales per un model de qualitat #Auca144
Formació
El pròxim dilluns 10 de febrer a les 19 h, la Llibreria Ona (Pau Clarís, 94, Barcelona) acollirà la presentació del llibre Entreacte(s). Dramatúrgia catalana breu, la presentació-debat (que inclourà la presència de 14 de les veus més importants de la dramatúrgia contemporània) suposarà també una festa per celebrar el bon moment de travessa l’escriptura dramàtica a casa nostra. Serà també una bona oportunitat per remarcar que les autores i els autors del país s’han consolidat en escenaris locals i s’obren als internacionals gràcies a una formació que s’ha anat sofisticant des de la dècada dels noranta. Quin és el paper que tenen les institucions educatives públiques i privades? Com és el nivell formatiu a casa nostra en comparació amb altres països? Recorrem el camí que uneix el talent i l’aprenentatge.
Boom
L’actual boom de la dramatúrgia catalana no arriba per casualitat. La majoria dels relats coincideixen a assenyalar diversos punts d’inflexió entre mitjan i finals dels anys vuitanta del segle passat, especialment l’any 1989, quan la Sala Beckett de José Sanchis Sinisterra comença a oferir els seus primers cursos d’escriptura en què es forma la primera onada autoral, amb noms com Lluïsa Cunillé, Josep Pere Peyró i Ignasi Garcia, entre molts d’altres. “Quan es funda la Beckett pràcticament no hi havia cap centre on aprendre a escriure teatre. Ara hi ha moltes opcions públiques i privades, com Eòlia a Barcelona o l’ERAM de Girona, però abans era impensable trobar cursos”, recorda Víctor Muñoz, responsable de formació de la Beckett. “Fa 25 anys no hi havia tants dramaturgs i ni tantes opcions per formar-se. Ara hi ha molta més gent que s’hi dedica, en part gràcies als cursos de la Beckett i a la carrera universitària de l’Institut del Teatre (IT), que ja és una formació consolidada”, apunta l’autora Victoria Szpunberg, formadora en ambdós centres. Com a complement de l’àmbit universitari i públic de l’IT, a la Beckett l’enfocament és més flexible: “No som una escola reglada”, puntualitza Muñoz. “Oferim cursos des de la iniciació fins a la dramatúrgia avançada. Això permet que gent s’hi pugui formar des dels nivells introductoris fins a l’experimentació i l’avantguarda”.
Ofici
Com en qualsevol ofici que es vulgui aprendre, el que cal per ser dramaturg és un marc formatiu. “El talent no es pot ensenyar, però sí les eines. Gestionar el temps, entendre el ritme o treballar recursos creatius són habilitats que es poden aprendre. Si tens talent i també eines, el teu potencial es multiplica”, detalla Carles Batlle, autor i professor de dramatúrgia a l’IT. Però a diferència d’altres arts més solitàries, el que caracteritza l’ofici del dramaturg i la seva professionalització és la pràctica escènica. Segons Szpunberg, “escriure teatre no és el mateix que escriure narrativa o poesia. Tot i ser també literatura, el text teatral està lligat a l’experiència escènica, ha de viure en els cossos dels performers i ha de tenir uns espectadors que estiguin mirant-lo. L’ofici requereix molt de temps, paciència, solitud, escolta i coneixement dels diversos codis teatrals. Està molt bé fer cursos, però també és important que els dramaturgs puguin provar els seus textos, i en aquest sentit calen més espais d’exhibició per completar la formació”.
“Hem consolidat un sistema educatiu que no té res a envejar, estem igual o millor que qualsevol altre país”
Projecció
El bon moment de la dramatúrgia a casa nostra coincideix amb una incipient projecció internacional de l’autoria. Però en matèria de formació també estem a l’altura del repte? “Pel que fa al nivell, hem consolidat un sistema educatiu que no té res a envejar, estem igual o millor que qualsevol altre país, i disposem de bons professionals amb una formació adequada”, destaca Batlle. “Molts dramaturgs estrangers senten enveja pel que oferim aquí, la formació en dramatúrgia és pràcticament inexistent a molts països”, apunta Muñoz des de la Beckett. Per Szpunberg, el panorama català és atractiu fins i tot per a dramaturgs de fora, com ho demostra el cas de l’italià Davide Carnevali: “Ell sempre deia que aquí trobava una formació molt millor que a Itàlia. Ara bé, en comparació amb l’Argentina, també cal destacar que allà hi ha professors de dramatúrgia bestials. És un context diferent, és clar, d’una gran riquesa i tradició teatral. Així que tot depèn del marc amb què ho comparis”.
Tradició
Sobre els lligams de les noves fornades amb la tradició pròpia, sovint analitzat i qüestionat, Batlle apunta que “és bo saber d’on sortim, saber què han escrit altres abans que jo. Quan parlem de tradició no es tracta només de remuntar fins a Guimerà o el teatre medieval. Si no llegim Benet i Jornet, Jaume Melendres, Jordi Teixidor o la Maria Aurèlia Capmany correm el risc d’estar sempre descobrint la sopa d’all. Determinats procediments, temes i usos de la llengua són coses que s’han de conèixer per situar-nos en una tradició que forma part de la nostra identitat dramàtica”.
Recursos i precarietat
La formació d’un dramaturg no tan sols requereix talent i eines, sinó també el suport econòmic i institucional per desenvolupar projectes amb garanties. En aquest sentit, hi ha ajuts com els Benet i Jornet, promoguts per la Sala Beckett, o premis literaris com el Born i el Ciutat d’Alcoi. A diferència de la sort d’un concurs, els ajuts no tan sols contribueixen a la creació de nous textos teatrals, sinó que responen a la necessitat d’escriure obres amb condicions dignes. A diferència d’altres països, la figura del dramaturg resident no està consolidada als grans teatres públics, i massa sovint els recursos escassegen. “Un dels reptes més urgents és aconseguir una millor consideració econòmica”, conclou Victoria Szpunberg, “cal més remuneració i recursos de tota classe per posar fi a la precarietat, que és la gran xacra de l’ofici”.
