La periodista cultural Anna Pérez Pagès reflexiona al voltant les arts escèniques en temps de dispositius interactius, realitats virtuals i experiències immersives.
Érem a l’exterior del Mercat de les Flors, davant de la porta de vidre. L’accés a la platea era tancat i es va anar formant un grup petit de gent amb aire encuriosit, cadascú amb la seva entrada a la mà, esperant instruccions, amb més expectatives que no pas impaciència. D’un en un ens van anar enviant cap al carrer Lleida: “Ves cap a aquell fanal”. I em recordo caminant, una mica perplexa i amb pas dubtós, fins que algú, xiuxiuejant des d’una porta lateral de l’edifici, em va convidar a entrar, literalment, a una altra dimensió, on et tapaven els ulls, et treies les sabates i obries els sentits.
El meu primer contacte amb Teatro de los Sentidos fa olor d’espècies, té tacte de sorra, ritme de tango i forma de laberint. Aquell fil d’Ariadna que em va guiar per una experiència sensorial i performàtica fa més de 15 anys és un dels meus records teatrals més vívids. I ara em ve al cap a l’hora de plantejar la necessitat d’una reflexió al voltant de les arts escèniques en temps de dispositius interactius, realitats virtuals i experiències immersives.
He detectat un entusiasme generalitzat del públic per formar part d’un muntatge de manera diguem-ne proactiva.
En altres àmbits, diferents museus i centres culturals europeus s’estan dotant de recursos digitals per fer les seves exposicions més atractives, i tant la immersivitat com la digitalització dels fons i l’ampliació de l’experiència d’usuari a través d’apps modifiquen el rol teòricament passiu de l’espectador. Experiències immersives com la del nou centre d’arts digitals IDEAL a Barcelona ja són habituals al nord d’Europa. I fins i tot als EUA hi ha algunes experiències pioneres en l’ús de la intel·ligència artificial, com la del Museu de l’Holocaust d’Illinois, on els usuaris poden “conversar” amb supervivents mitjançant hologrames.
I és precisament la interacció en un espai físic compartit concret que d’alguna manera uneix en el nostre imaginari l’àmbit de l’art contemporani i el de les arts escèniques. En el món teatral, en els últims temps, he detectat un entusiasme generalitzat del públic per formar part d’un muntatge de manera diguem-ne proactiva. En un punt no performatiu on la inclusió dels espectadors no modifica l’essència del dispositiu dramàtic, trobaríem els famosos macarrons que servien a la mitja part de L’Hostalera, dirigida per Pau Carrió, que vam veure a la Biblioteca de Catalunya, o el pernil que sortejaven a Els Jocs Florals de Canprosa, de Jordi Prat i Coll, al TNC. A l’altre extrem hi hauria els muntatges de Roger Bernat, on el públic, amb les directrius donades, es converteix en intèrpret. A mig camí, veuríem com el col·lectiu Mos Maiorum posa el públic dins d’un espai escènic on, a través de projeccions, queda immers en un escenari que acull una història de ficció, que no és ficció sinó pura tècnica verbatim.
Exemples molt diversos que caldria analitzar per començar-nos a preguntar com se situarà el teatre respecte de la hiperpersonalització dels continguts audiovisuals i com, en definitiva, les arts escèniques s’adaptaran a altres formes de narrar i de relacionar-se amb el públic, a través (o no?) de les noves tecnologies. Caldria pensar-hi amb tots els sentits.
