No passa cada dia que dos importants directors de l’escena internacional aportin la seva mirada gairebé simultània sobre un mateix llibre, Qui a tué mon père, d’Édouard Louis Auca#92
Personal i polític
Quan el 2018 l’escriptor francès Édouard Louis publica Qui a tué mon père (Qui ha matat el meu pare), el seu tercer llibre, és ben segur que no esperava el ressò i les derivades que tindria. Inspirat en els seus inicis literaris per una altra obra adaptada a diversos formats, Retour à Reims de Didier Eribon, el llibre de Louis posa en pràctica un registre més literari i no tan teòric, però tots dos utilitzen una curiosa barreja entre autobiografia i assaig sociològic, el lema feminista “allò que és personal és polític” aplicat a la literatura. L’èxit de Qui a tué mon père és rotund, com prova el nombre d’adaptacions teatrals entre les quals destaquen muntatges gairebé simultanis de dos referents del teatre europeu. S’hi posen, d’una banda, Thomas Ostermeier, de l’altra, Ivo van Hove, dues versions ben diferents que hem pogut gaudir a casa nostra en poc temps.
Comprendre
Fa poc, vam preguntar a Van Hove per què havia triat el text de Louis i ens responia: “Coneixia la seva obra, m’interessava molt el retrat que feia als seus llibres de l’homofòbia i de l’assetjament escolar que va patir a França. Qui a tué mon père em va impactar, hi vaig connectar enormement. És la història real d’un escriptor famós que torna a casa per visitar el seu pare. En trobar-se un home trencat a escala física i mental sent per primer cop empatia per ell, un sentiment que ha de conviure amb la seva lluita contra el racisme i l’homofòbia de l’entorn familiar. Malgrat tot, lentament comença a comprendre el seu pare”.
Reflexos lluminosos
El cap de setmana va passar pel Temporada Alta la versió d’Ostermeier de Qui a tué mon père, com abans també hi havia passat l’adaptació de Retour à Reims que el director de la Schaubühne ens va presentar el 2019. El nou muntatge compta amb un superb punt a favor: que el mateix autor sigui l’intèrpret del monòleg de més d’una hora i mitja. I no es tracta només de l’efecte potenciador del relat autobiogràfic, s’ha de reconèixer que Édouard Louis és un actor destacat, amb una dicció cristal·lina i una presència escènica captivadora. El muntatge d’Ostermaier salta juganer entre les pàgines del text i n’extreu la part més emotiva, sense recórrer al morbo, sense gaire intenció de passar comptes. El propòsit últim el llibre, la reconciliació amb la figura del pare, projecta reflexos lluminosos sobre un mirall social trencat. Fins i tot a la part final del text, quan l’autor acusa els polítics de la degradació física del seu pare, el to d’arenga es desunfla cap a l’entremaliadura, a cop de cebetes pirotècniques llançades a la cara de Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron. Entre ballarugues i referències pop, el Louis escènic torna a ser nen per projectar llum sobre la solemnitat del jo literari, i el públic gaudeix atrapat entre plecs de realitat teatral.
El costat fosc
Molt diferent la intensitat del viatge que va proposar Ivo van Hove per al seu muntatge de Qui a tué mon père. Tot i que, a causa de la lesió del seu intèrpret, Hans Kesting, al Grec vam veure només la versió enregistrada del monòleg, la comparativa és sucosa, dos acostaments de magnitud sobre un mateix text. Van Hove planteja la seva lectura en clau de psicoanàlisi penetrant, des d’una atmosfera gairebé irreal com s’especifica al començament del llibre, com bocins de memòria que s’estripen i rodolen per tot l’escenari. Kesting, per moments greu, es posa en els diferents papers, canvia del fill al pare i mostra la seva desfeta moral. El recital interpretatiu cerca l’impacte emocional, un clima torbador que recorda per moments A little life o The Fountainhead. On Ostermeier i Louis junts dibuixen intimitat des d’un punt de vista gairebé lúdic, Van Hove ofereix una nova entrega del seu teatre incòmode, desestabilitzador, una catarsi entre malsons per explicar la part fosca de la vida. No inventa res el belga, tot això també estava escrit a Qui a tué mon père, només canvia la posició del focus i la intenció del director.
