Diversos són els factors històrics i econòmics que han incidit en el protagonisme ascendent de la figura de l’autor/a dramàtic a partir de la dècada dels noranta, per davant de les companyies, pioneres de la dramatúrgia catalana contemporània.
1. La institucionalització creixent (TNC, Teatre Lliure, centres dramàtics comarcals…), que ha incentivat la figura de l’autor individual. Sota la direcció de Domènech Reixach, el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya va propiciar un repertori de nous autors, en especial títols de Sergi Belbel i d’una incipient Lluïsa Cunillé. Després, el Teatre Nacional va crear el projecte T6, que destacava “el treball de l’autor com a part essencial de la creació teatral”. Aquells ajuts van catapultar Jordi Casanovas, Victoria Szpunberg, Pau Miró o Pere Riera, entre d’altres.
2. Les productores privades també van apostar per l’autor. Un text pot tenir diverses posades en escena, tal com les ha tingut l’obra més representada del teatre català recent, El mètode Grönholm, de Jordi Galceran (2003, 2020, 2022). I també poden fer-se muntatges paral·lels; en aquest cas, es va estrenar a la tardor de 2004 simultàniament en català al Teatre Poliorama (després del seu debut al TNC) i a la Sala Marquina de Madrid en castellà. Sense comptar altres posades en escena en diversos països i idiomes.
3. També els festivals han confiat en els textos de nova fornada. Temporada Alta de Girona en seria un bon exemple. A més, en cada edició se celebra el Torneig de Dramatúrgia, en què de forma lúdica es desafien els autors amb les seves obres més recents. Enguany, l’any 2024, ha tingut lloc la catorzena edició.
Hi ha exemples de dramaturgs i companyies actuals en perfecte equilibri, com
La Calòrica
4. Igualment, la formació també va canviar en aquells anys, i la de dramaturg/a va passar a ser una professió amb estudis oficials i reglats. A l’Institut del Teatre, sota la direcció de Pau Monterde, s’inicià el 1992 l’especialitat de Dramatúrgia i Direcció Escènica. Molts dels futurs autors van passar per les seves aules, tals com Josep Maria Miró, Cristina Clemente, Joan Yago o Marilia Samper, entre molts d’altres. Paral·lelament, els laboratoris i tallers de la Sala Beckett van esdevenir una espècie de “masia” per als escenaris catalans. En el seu nou local de Poblenou, l’activitat formativa de la Sala Beckett s’ha consolidat tot adquirint un caire internacional, i també cal recordar l’Obrador d’Estiu, tallers intensius, que enguany han arribat a la seva
19a edició.
5. Un altre factor decisiu ha estat el mercat audiovisual. Des de la seva creació el 1983, TV3 va apostar per continguts de ficció i, a més del veterà Benet i Jornet, han alternat l’escena i el guionatge autors com Guillem Clua. O entre el cinema i el teatre, com Carol López. Aquesta versatilitat laboral ha permès que més dramaturgs puguin viure de la seva feina.
6. I no s’ha d’oblidar que, a escala internacional, aquestes tres darreres dècades també han retornat el protagonisme al text dramàtic: Yasmina Reza, Sarah Kane, Wajdi Mouawad, Jon Fosse, Mark Ravenhill, Martin Crimp, Juan Mayorga… Les estrenes i reposicions d’aquests autors són molt presents en les cartelleres teatrals de les principals ciutats del món.
7. Però no m’agradaria acabar sense mencionar exemples de dramaturgs i companyies actuals en perfecte equilibri. És el cas de La Calòrica, una companyia formada per exalumnes de l’Institut del Teatre el 2010; conformen aquest col·lectiu el dramaturg Joan Yago, el director Israel Solà, l’escenògraf Albert Pascual i els actors Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol. Una bona fórmula.
