Iolanda G.Madariaga reflexiona sobre l’augment d’espectacles escrits o dirigits per dones
De les Bruixes de dol de M. Mercè Marçal i Araceli Bch a l’Akelarre cabareter de Les Feliuettes han passat més de quaranta anys. Ara sembla que les dones han conquerit alguns escenaris. L’Atrium, el Versus, l’Antic, la Flyhard… (me’n deixo) encapçalen una llista de programacions amb un bon nombre d’autores sovint també directores o creadores d’espectacles amb dramatúrgies més visuals i sonores que textuals.
En les darreres temporades, aquests escenaris han catapultat espectacles de dones als teatres institucionalitzats, acomodats en propostes adequades als cànons masculins. S’ha de reconèixer la tasca de festivals com el TNT, FiraTàrrega i Temporada Alta en l’aposta per aquest tipus d’espectacles. Ens trobem en un moment en el qual l’etiqueta feminista ha guanyat prestigi empesa per la força del moviment en els darrers anys. No sempre ha estat així. Encara que soni estrany, moltes creadores han fugit de ser titllades de feministes per sobreviure en el jerarquitzat sistema patriarcal. El cert és que des dels setanta del segle passat hi ha un teatre feminista i un teatre femení, no necessàriament militant ‒dues formes complementàries de discurs‒ que lluita per tenir presència i representativitat. Ara sembla aflorar el fruit de premis creats per al foment d’una dramatúrgia en clau femenina. No oblidem tampoc la lluita tenaç de l’associació Teatre+dona encapçalada per Maria Lluïsa Oliveda o el més jove Projecte Vaca, del qual formen o han format part moltes de les dones més rellevants de l’escena actual.
Els vents semblen bufar a favor de la dona com a subjecte del seu propi discurs i així han pujat als escenaris temàtiques menystingudes abans com a “literatura de dones”: cartes, contes, diaris, memòries, poemes íntims, literatura per a infants. Recuperem el passat amb veus de dones expressament oblidades per completar un relat històric necessari, reinterpretem mites erigits per a la glòria del patriarcat dominant, posem en valor el treball no remunerat ni reconegut de les cures i el manteniment, parlem d’emocions més que d’èpica… L’objectiu és la conscienciació sobre la situació sociopolítica de la dona arreu i la reivindicació de visibilitat. Ens plantegem la nostra identitat en uns temps líquids en què les identitats sovint van més enllà de les categories home-dona. Subjectes en construcció constant, identitats que transgredeixen els genitals canònics i transgressions que busquen una veu pròpia, perfilen un espai abonat per a la creativitat. La tendència cap a un teatre més social ha canviat la manera de fer i ha trencat les jerarquies dins la nòmina teatral.
En l’àmbit formal, vivim una eclosió de fórmules de creació com la performance i la creació col·lectiva, nascudes de l’experimentació artística del segle passat, que ocupen un lloc destacat als escenaris, on la promiscuïtat de llenguatges artístics pren forma de denúncia, reivindicació i agitació social. La Xarxa ens ha proporcionat mecanismes de treball col·laboratiu, no només en l’àmbit de la creació, sinó també en el de la producció i difusió i, finalment, en la confrontació amb l’opinió del públic i la crítica.
Malgrat tot, la paritat és encara un horitzó molt llunyà i els vents favorables poden canviar de direcció, i pot instal·lar-se de nou una boira espessa. El teatre és un baròmetre social extraordinari per reflectir el moment social; per això es fa necessària una voluntat política ferma d’ampliació i consolidació de tot el terreny guanyat amb els esforços de moltes i també de molts.
