Estic en ple aprenentatge. He fet 115 pel·lícules i he rodat en sis països. El cinema independent espanyol i el seu director Pablo Moreno m’han ofert, després de vint anys, un personatge amb prou espai per ser rellevant per a qualsevol espectador.
Entre un equip petit però gran en humanitat, hem explicat la història de sor Helena Studler, una dona francesa, valenta, lluitadora, que va arrabassar de la tortura nazi 2.000 persones dels camps de concentració. I ho va aconseguir gràcies a una xarxa de voluntaris, precària però poderosa, que ella va saber organitzar, les quals van arriscar la vida per millorar la dels altres.
La pel·lícula ha tocat el cor de més de 35.000 espectadors que han vist en un període de 15 dies Red de libertad. Com sempre, és el públic qui ha donat sentit al que hem fet i qui ens ha explicat per què ho hem fet. Els espectadors, amb llàgrimes i somriures, s’han comparat amb sor Helena, han reflexionat una estoneta sobre el que cada un d’ells ha fet de valor en les seves vides i s’han preguntat si la felicitat consisteix simplement a fer somriure l’altre, cosa que validaria l’esforç de tot un equip.
Una espectadora em va preguntar a Granada si l’equip havia sentit la picada d’ullet de sor Helena. I li vaig contestar amb total sinceritat i orgull que sí. Cada un de nosaltres hem après que des del primer moment les persones són més importants que els diners, i adoptem amb valentia el compromís de treballar cada dia tan bé com sabem, ajudant l’altre amb amor i generositat.
Red de libertad és la prova irrefutable que les bones raons per explicar una història existeixen i es poden reproduir per milers. Sor Helena impacta perquè creu en alguna cosa bella, i la pel·lícula qüestiona l’espectador cínic, el mateix perquè de la seva existència.
Hem après moltes coses, entre elles la importància que el cinema independent s’escolti i es pregunti a si mateix sobre els valors de superació que aporta o recorda al públic i que decideixi finalment si la història que vol explicar és necessària per millorar la vida dels altres.
Potser al cinema independent espanyol li cal seguir fent-se preguntes tan rellevants com el perquè de la seva existència, i en comptes d’interrogar el Govern i les cinc persones que governen avui el nostre cinema pel seu dret a existir, li calgui en les seves històries qüestionar més l’essència de la naturalesa humana, per reivindicar així el servei que ofereix a l’espectador, perquè només el públic és sobirà i té i tindrà les respostes.
Nodrim els espectadors amb humilitat, valentia i bellesa d’ànima. Queda tant per fer! Treballem més per organitzar-nos millor, aconseguim el sí del públic creant una xarxa de pel·lícules i creadors que decideixin per fi inspirar de la mateixa manera la ment i el cor de tots. Aconseguim allò que sempre ens cal: llibertat i valentia per crear, solidaritat, honradesa, generositat i amor, molt d’amor. Una bella experiència, la del gest de complicitat de sor Helena.
