Des dels seus inicis als EUA, a Europa i al Japó, l’evolució dels dibuixos animats (del llatí, anima) ha sofert molts canvis: de tècnica d’animació, de so, d’interpretació i, fins i tot, de col·locació de la veu –les actrius que doblem nens o nenes hem deixat de fer falsets per fer twangs, per exemple.
Sabem que el nostre target són els nens, principalment, i les sèries més blanques són les dels més petits. El ritme és lent i repetim les idees infinitat de vegades amb una interpretació molt exagerada. Quan passem de la infantesa a l’adolescència no deixem de consumir aquests productes. El Saló del Manga és un èxit de públic, la majoria de més de quinze anys.
A mesura que el target d’edat creix i el públic objectiu és tothom, la manera d’interpretar acostuma a ser més natural. Valors comuns per a nens i adults, formes de dir sinceres, són l’èxit per a tots els públics de molts dels productes Disney, per exemple.
El cinema comercial fa que darrerament coincidim als estudis de doblatge amb actors habituals d’imatge que posen la veu a “ninots” per aconseguir un interès afegit en el llançament d’alguna producció, i fins i tot amb periodistes o jugadors de futbol que es veuen amb cor de dur a terme un ofici que té tècnica, interpretació i més d’una dificultat. I els resultats queden gravats per sempre.
Ser la veu d’un nen o d’un elefant o d’una cullereta de cafè és jugar constantment entre dos mons, el real i l’imaginari, i donar ànima amb la nostra veu continua sent un privilegi. Encara que les versions originals acabin ocupant tot el mercat, aquests personatges (confio) continuaran parlant en català.
