De tot se’n fa una tendència, i tota tendència té la seva resposta, també a les sales de Barcelona Auca#65
Rebequeria
Cada acció té una reacció, ho explicava Newton. I tot discurs dominant o estès ha de tenir la seva resposta. Ahir es va estrenar a la Beckett Derecho a la pataleta, de Berta Prieto i Lola Rosales, integrants de la companyia Las Chatis de Montalbán. La fantasia, molt esparracada, explica el periple per salvar el món de tres espies, heroïnes a mig camí entre la caspa de Los ángeles de Charly i la psicodèlia pop de Las Supernenas, tot i que agafen com a referent una altra sèrie d’animació menys coneguda, Espies de veritat. Les estereotipades aventures importen menys que els monòlegs amb què les tres actrius protagonistes es rebel·len contra els clixés, dissertacions que disparen als models de comportament ideal que projecta la societat. L’obra reivindica la imperfecció com una resposta possible, el dret a no seguir una coherència o lògica concreta. Desitjar una relació sentimental heteronormativa, obsessiva i tòxica com les d’abans, per què no? Odiar les “lànguides”, la tipologia de dona perfecta que ho fa bé i segueix tots els manaments woke, qui ho impedeix? Retreure a la mateixa mare el no haver estat més permissiva i consentidora, clar que sí. Com ja passava amb la recomanable sèrie Autodefensa – orquestrada i interpretada per part de l’equip de las Chatis– Derecho a la pataleta es mou en el terreny pantanós de l’ambigüitat, entre el sarcasme abrupte, l’autoparòdia i la reacció de desídia nihilista.
Publicitat
Etiquetar
En alguns escenaris, en algunes ficcions audiovisuals, topem ja amb la resposta al conjunt de discursos wokes (feminismes, inclusismes i un llarg etcètera). Des d’una perspectiva privilegiada (de Barcelona estant, des d’ambients progres i culturetes) es podria pensar que és l’hora de situar-se en l’altra banda, que ja s’és suficient feminista –com afirmen en la peça– si no et depiles les aixelles. També l’excés d’autocrítica satura, en som conscients, per això no passa res si coquetegem i fem festes a referents rancis de la cultura pop més tronada, i si són antics millor (el dogma de la nostàlgia i l’hàbit del xandall de tactel). No tot ha de ser profund i substancial, ni a la vida ni tampoc si tenim el privilegi d’ocupar un escenari. La frivolitat és una bandera possible i l’estètica ugly, la lletjor coenta, el seu millor color. Derecho a la pataleta va a la contra, d’esquenes al bonisme, sua del canvi climàtic (pesada, la Greta Thunberg!), i té la capacitat al mateix temps de fer-nos riure i d’indignar-nos. Una nova corrent vol trencar el dic, demana el seu espai, diguem-li reaccionarisme mem o utilitzem el hashtag #neorrancis.
Memetització
Instagram i TikTok han arribat per quedar-se un temps entre nosaltres. Aviat es construiran teatres amb escenaris verticals on el públic pugui passar obres amb un dit fent scroll infinit. Mentrestant, el discurs sistèmic de les xarxes socials raja molt d’humor (la democratització del meme), contagia estil i estètica DIY (do it yorself /amb una sabata i una espardenya), el llenguatge corporal serà random o no serà, com si estiguéssim al saló de casa, que no sembli assajat, però amb expressions facials exagerades perquè en el mòbil com al teatre sempre pensem en primer pla (menys al faraònic TNC). Tot ha de ser curt i molt ràpid, fins que aconseguim que les escenes durin un màxim de 15 segons. Per descomptat, és fonamental mirar-se molt el melic, ficar-hi el dit i treure borrissols que farem semblar d’or amb una bona dosi d’autoficció. Ah, ben important, com volem tots els likes possibles, millor no ficar missatges polítics que puguin ferir les hordes d’ofendiditos/pellfines, totis ellis aguaiten en girar la cantonada per recriminar-nos que no som bastant inclusius, que hi manquen minories.
Debat, per favor
Com sempre, hi ha pioners en obrir tendència. Després de despenjar-se del teatre “polític” a favor dels pobres, Angélica Liddell fa anys que brama contra el feminisme i renega dels nous puritans, igual que Arévalo es queixa del present perquè no es poden fer acudits de mariquitas y gangosos. Més a prop, Juana Dolores també reclama el rosa, la purpurina i la fel·lació com a element contestatari. A Diversión obligatoria, Júlia Barbany juga amb el temps mort per aixecar una peça teatral amb la intenció de no explicar res. Alguna cosa semblant van intentar José y sus hermanas en la recent Concurso de malos talentos, molta pirotècnia LOL, matèria primera de timeline per arribar a una explosió de nihilisme, en la línia de Roger Bernat quan reclama en Dormifestació el dret a no ser productiu, a fer un espectacle sense espectacle com a Terra baixa. La tendència no ha fet més que arribar, li queda molt camí a recórrer. Benvinguda sigui, els progres necessitem que ens provoquin per no estar sempre d’acord entre nosaltres a la sortida del teatre.
