L’any passat, l’obra Fuck Me va causar sensació a Temporada Alta, festival on diumenge s’estrena Love Me, continuació sobre l’amor com una qüestió de temps Auca#94
S’il·lumina la pantalla de l’ordinador i es dibuixa el contorn d’una cafeteria i la silueta d’una dona. La fredor de l’streaming es desfà amb els primers brins d’amabilitat i, seguidament, amb la consistència d’idees d’un discurs artístic sòlid. El nom de Marina Otero (Buenos Aires, 1984) despunta en l’àmbit internacional, traspassa les fronteres de la dansa amb un estil en què barreja autobiografia i els més punxeguts enfocaments polítics, gosadia que alguns etiqueten com a “punk”.
Sexe vs. Amor
“Fuck Me i Love Me són dues peces ben diferents. La primera era una obra molt espectacular, amb cinc ballarins, vídeo i força dinamisme. En canvi, Love Me és l’oposat, molt minimalista, difícil. Hi soc a escena sense fer res durant 45 minuts i després ballo. Els espectadors han d’estar molt actius, perquè jo com a intèrpret tinc una actitud passiva. Potser té a veure amb el fet que és una codirecció amb Martín Flores Cárdenas, o que va ser creada en pandèmia, però és una obra molt diferent dels espectacles que he creat fins ara, i potser molta gent se sentirà traïda perquè no faig el mateix d’altres ocasions. Però és just el que a mi m’interessa, no repetir-me, tot i que hi ha trets comuns al meu llenguatge. Continuo explicant-me a mi mateixa però d’una altra perspectiva. Sovint parlo de la violència, sobre la violència dels meus pares, del meu pare específicament. Per poder transformar aquesta violència cal mirar enrere. Per poder estimar s’ha de perdonar, i sempre hi ha una necessitat de ser estimada. Treballo amb el meu propi cos com a objecte d’investigació, i tot això és present a la peça sense que se’n parli”.
Autoficció
“Biodrama, biografia, autoficció, etcètera. Tracto de no especificar, perquè no m’agraden les etiquetes. En la pràctica, és cert, treballo amb mi mateixa, i té a veure d’alguna manera amb una conversa entre l’acció i la realitat. De vegades, primer ho escric i després ho visc, o primer visc per en acabat escriure-ho. És una mica el que plantejo amb Love Me. De vegades penso que invento tragèdies per continuar escrivint obres. Necessito passar pel cos les coses que em passen, perquè no soc de seure davant d’un ordinador i escriure sense més, primer ho he d’experimentar, posar el cos per després portar-ho a l’escriptura. Suposo que això es deu al fet que vinc del món de la dansa. Per altra banda, vaig començar a introduir elements autobiogràfics en les meves creacions, suposo que com a teràpia. Són límits complexos, hi ha un component ètic: fins a on exposar la meva família, fer-la protagonista, si soc jo la que m’exposo? Però al mateix temps vull parlar de mi i de la violència, i el meu pare era el primer violent. M’interessa tractar com la vida privada pot transformar-se mitjançant l’art i servir d’exemple a altres persones. Amb els anys he après a entrar en determinades zones personals sense fer-me tant de mal com al principi”.
Lesió
“La lesió va ser un canvi vital per a la meva vida privada, però també per a l’artística. Té a veure també amb Love Me, una peça creada en un moment en què ja puc ballar, però on em quedo quieta com un rèptil. El coneixement del dolor em va portar a prendre consciència dels límits. Abans era molt més destructiva amb el meu propi cos, a partir d’ell parlava del dolor. La lesió és un canvi en la relació amb el meu propi cos, i també amb els cossos dels intèrprets que treballen amb mi. Tinc una tendència a l’adrenalina, als enfocaments extrems. Tot això continua, però amb una cura diferent. He de sostenir aquest projecte-cos fins al dia de la meva mort. I no es pot separar el cos de l’esperit ni del pensament”.
Cos femení
“És un concepte present. En el cos, ja des dels primers anys, s’instal·la alguna cosa de la qual després tractes de desempallegar-te durant tota la resta de la vida. Hi ha molta violència contra el cos, i específicament contra el cos de les dones, en aquest cas el meu, però que representa els cossos femenins d’alguna manera. Sense ser literal, hi ha un vincle entre la violència i el cos en la meva obra. Parlo sovint sobre la manipulació dels cossos femenins, això es veia amb Fuck Me, quan manipulava tota l’estona els cossos masculins, com una mena de venjança. També a Love Me, on un cos femení està quiet, però que d’alguna manera acaba traient fora la fúria i la violència específica que s’exerceix sobre el cos de les dones”.
Etiquetes
“Com he dit abans, no m’agraden les etiquetes. Jo sempre dic que vinc de la dansa, perquè des de petita és el meu vincle principal, el llenguatge en què específicament em vaig formar. I no m’importen les relacions que fan els altres quan em conviden a un festival, si és de teatre o dansa. Perquè també m’interessa molt el text. D’alguna manera, els diferents llenguatges estan presents, i són benvinguts. No només faig autoficció o dansa, s’hi barregen moltes coses. I en el futur també m’imagino oberta a altres formes artístiques, o a fer una peça com Love Me, que és molt oposada a mi. No m’agrada tancar-me sobre idees concretes, sinó restar oberta al que pugui arribar.
Estrangera
“Love Me es va estrenar a Buenos Aires i va ser una mena de comiat, perquè abandonava el país on he viscut sempre. Ara soc aquí [a Madrid], i l’obra canvia per parlar de qui soc ara, de la fugida, d’una persona que està fugint tota l’estona, gairebé d’ella mateixa, del dolor, del temps. Les raons del trasllat són diverses, però sobretot estan relacionades amb la faceta artística. Les condicions conjunturals de Buenos Aires em van portar a crear d’una determinada manera, perquè allà per poder viure de l’art ho has de compaginar amb mil classes, i els períodes de creació s’allarguen en el temps. Vaig escollir Europa per viure perquè aquí em puc dedicar més a la creació. Per primer cop estic assajant quatre cops per setmana, i el temps per crear una obra s’escurça enormement. Era el meu gran desig, poder estar centrada en la creació. Després també té a veure amb l’experiència, viure fora del teu país, sentir-te estrangera, no conèixer ningú, tornar a començar”.