Roma va cremar l’any 64, Londres el 1666, Chicago el 1871, Troia el 2200 abans de Crist…, i els estudis Orphea Films de Montjuïc van cremar el febrer de 1936. Posem-nos en situació. Es rodava María de la O (“…que desgrasiadita tú eres teniéndolo to”). Al voltant de les sis del matí, es van començar a cremar un milió de pessetes —déu-n’hi-do, els millenials jasp de l’època cobraven unes tres-centes pessetes al mes, quantitat que ara equivaldria a menys de tres euros, gairebé tant com el que guanya un manter dels que venen penjolls—, aportades per capitalistes francesos, catalans i per la Generalitat, govern que encara no havia descobert el Negociat d’Indústries Culturals (ICIC per als amics). Van cremar els bitllets fins a convertir-se en cendres.
Però aquesta no va ser la vegada que els estudis Orphea Films van cremar millor, els platós on es va rodar la primera pel·lícula parlada en català (El cafè de la Marina/Domènec Pruna/1933). La millor va ser l’any 1962. Aquesta vegada sí que les flames van ser immisericordioses. Van arrasar-ho tot. Van arrasar fins i tot la discussió sostinguda entre alguns empresaris i el ministre d’Indústria de l’època, Gregorio López-Bravo, franquista supernumerari de l’Opus, convençut que la indústria cinematogràfica havia d’estar a Madrid, atès que a Catalunya ja hi havia indústria tèxtil.
El sinistre, que es va poder veure des de tots els punts de la ciutat de Barcelona, va ocupar les portades dels diaris. En les cròniques hi van abundar els dantescos i els paorosos, també es va repetir “la fuerza arrolladora de las llamas”, que s’elevaven a més d’un centenar de metres, i el verb crepitar.
Avui, on van estar enclavats els estudis Orphea hi ha un aparcament d’autocars. I ni una puta placa recorda que allí hi va haver una fàbrica de somnis on es va implantar per primera vegada que tot el personal tècnic, director inclòs, havia de cobrar el mateix: 20 pessetes per jornada.
