El sector cultural ha normalitzat una precarietat cronificada sense cap alternativa a la vista, i així en cada bugada perdem un llençol Auca#68
Funambulisme
Enguany tindrem un Festival Grec dedicat al circ, com també hi tindran un pes especial altres manifestacions de creació col·lectiva com són les agrupacions corals. En l’espectacle inaugural al carrer, el funambulista Nathan Paulin, sota la direcció de Rachid Ouramdane i sobre un cable d’acer tensat a gran altura, creuarà des de plaça Catalunya fins al passeig de Gràcia. La peça Les traceurs ens permetrà, a més, sentir els pensaments de l’equilibrista, els dubtes i les reflexions d’una persona que s’integra en un paisatge, un artista que concentra totes les mirades en la seva feina, que desafia la gravetat i que, esclar, corre el risc de caure en qualsevol moment.
Error de sistema
Dissabte, l’actriu Júlia Barceló anunciava via Twitter que deixava el teatre. La decisió, que segons explica estava presa des del setembre passat, arriba en un moment dolç de la seva carrera, quan l’espectacle Mal de coraçon de la companyia La Solitària (que forma amb Pau Vinyals i Pol López) exhaureix entrades i on broda un dels millors papers que li hem vist mai. En el seu tuit s’estalvia els detalls, evita les lamentacions recurrents sobre la precarietat imperant i planteja alternatives al mantra neoliberal “d’acomplir els somnis”. El cas és significatiu, un exemple d’una situació cronificada però evitable. Hi ha persones amb vocació que acaben a la cuneta per diverses raons. El sistema cultural que ens gastem fomenta la desigualtat, valida pràctiques econòmiques abusives i tolera marcs de pressió laboral i personal que en qualsevol altre sector serien impensables.
El passat setembre vaig pendre una decisió que pensava que no prendria mai però va venir com una necessitat tan gran que 💥.
He decit deixar el teatre.
👇
— Júlia Barceló (@Barcelo_neta) May 13, 2023
A la fuga
En el pròxim número d’Entreacte entrevistem els Escarlata, la companyia de Bet Miralta i Jordi Aspa que atresora una de les trajectòries més brillants del món del circ però també, en els últims temps, la d’un teatre poètic atansats als objectes i a la intimitat del contacte directe amb el públic. Sorprèn el fet que després de 36 anys de carrera artística encara parlin de “fer equilibris, malabars que ens toca fer amb la vida però sobretot amb l’economia”. Pioners en la difusió del nou circ francès dels anys vuitanta, els Escarlata van establir les bases de l’actual bona forma dels artistes del circ contemporani català, un entorn en què està més que normalitzada la fuga de talents davant la manca d’un circuit d’exhibició a Catalunya. “Ens falla la política, cal posicionar-se”, proposa Miralta a l’entrevista.
Vida privada
Quantes més Júlies Barceló hem de perdre pel camí? Moltes companyies amb talent poden suportar una carrera de fons que sempre deambula per la corda fluixa? Quin país es pot permetre que els artistes (o científics, metges…) hagin de marxar fora per trobar unes condicions de treball dignes? Els professionals de la cultura mereixen alguna cosa més que caminar constretament sobre un cable prim, obligats a fer equilibris impossibles, balancejats per un sistema que legitima la desigualtat i estandarditza la precarietat. El pròxim dia 2 de juliol, quan Nathan Paulin travessi en l’altura del funambulista des del Portal de l’Àngel fins a la Gran Via, recordem que “el més difícil encara” funciona a la pista, al cable o a l’escenari, però que no és compatible ni desitjable quan traspassa el límit de l’àmbit privat.
