Si li preguntaven per què, atès que no feia teatre, responia “perquè faig cine”. Raons?, insistien els periodistes. Cap, replicava la Divina als seus interlocutors. Té motius per ser tan poc explícita?, remugaven desanimats els reporters. L’actriu amb un “sí” resolia la conversa.
Pot ser que aleshores ja comencés a córrer per les redaccions de diaris i revistes com a moneda de curs legal el “jodidos peliculeros!”, que tant servia per ficar-se amb la Garbo com per recordar la seva estimada mare. Els periodistes, posats a adjectivar, desenfundem ràpid i sense miraments.
—Escolti, i la Garbo quin paper té en aquest any del Senyor, en què el que importa és el procés i les eleccions?
—Cap, però resulta curiós comparar les respostes que donava la Garbo als periodistes, allà pels volts dels anys quaranta del segle passat, amb les que donen els polítics d’ara quan se’ls pregunta pel futur del cine o del teatre.
—Ah, per ventura donen respostes quan se’ls pregunta per la importància que té per a ells el cine o el teatre?
—Doncs no, respostes serioses, no.
—Quina llàstima, potser canviarien les coses si els polítics ficats en tantes eleccions sabessin que al Tívoli de Barcelona un tal Toribio Reoyo va proclamar el 1890 la festivitat de Nostra Senyora de les 8 Hores, després d’especificar que aquesta senyora era verge i màrtir, i que la seva mantellina protectora tutelava la classe treballadora.
— Això és un míting?
—Potser, si vostè vol.
