Un balanç de la verema literària que arriba al Nadal: del silenci amb els clàssics a l’efervescència de noves veus
Balanç agredolç d’un centenari
Només el TNC ha muntat un text de Guimerà, L’aranya. Cap altre teatre públic o privat ha programat res més arran del centenari de la seva mort; tampoc les exposicions sobre l’autor han gaudit del reconeixement institucional obtingut per artistes com Victoria de los Ángeles o Núria Feliu al Palau Robert. El col·loqui de la Societat Verdaguer sobre Guimerà ha actualitzat l’important avenç en la recerca sobre la seva obra. S’han publicat dos llibres: Àngel Guimerà a Buenos Aires. Arrelament i internacionalització (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), de Joan Martori, sobre la presència escènica argentina de Guimerà en les companyies de María Guerrero, Enric Borràs, Ermete Novelli o Giovanni Grasso, o autòctones, com la de Pablo Podestá, a més del ressò cinematogràfic i televisiu. També Àngel Guimerà. Biografia il·lustrada (Dalmau Editor), on Neus Oliveras i Àngels Santacana proposen una aproximació fotogràfica de la vida i l’obra de Guimerà amb un tractament descompensat de l’homenatge nacional de 1909 i una fotografia de Maria Rubió, un festeig puntual de jove, que contrasta amb el tractament més obert que la majoria dels investigadors actuals observen sobre la condició sexual de Guimerà.
 |  |
Actrius i novel·listes
Si bé els nostres professionals repassen la seva vida personal i professional en format de memòries (vegeu la Memoria de la Escena Española de la Fundació AISGE), no estem acostumats a llegir mostres seves de creació literària, amb algunes excepcions. Dues novel·les amb ressons autobiogràfics: a Seguint les ones (La Campana), Marta Angelat mostra críticament un món familiar artístic (Josep M. Angelat, pare actor; Florència Grau, mare escriptora) i la seva faceta d’actriu de teatre i de doblatge. Una altra actriu, Marta Millà, presenta a El blau impossible (La Campana) una novel·la de ressons també autobiogràfics, amb la memòria dels avis, pares i germans de la nissaga Millà, per tractar amb delicadesa i sensibilitat una commovedora història d’amor adult estroncada per una cruel i irreversible malaltia.
 |  |
Tres dramaturgues catalanes i una britànica
Probablement la Sala Beckett ha estat l’espai escènic que ha promogut de manera més continuada la dramatúrgia catalana escrita per dones joves o grans. Una jove alacantina becada per la Beckett, Clàudia Serra, ha publicat Un estiu (Sembra Llibres), una peça documentada a l’entorn de dues famílies que viuen la tragèdia col·lectiva del càmping Els Alfacs (11/07/1987); Yaiza Berrocal Guevara, a La cadena de fred (Biblioteca Sala Beckett), ofereix una peça de pòsit polític situada el 2012 i una línia cronològica de 1996 a 2012 sobre un sistema “viciat que acaba d’escombrar les restes d’esperança de la fallida Transició amb l’ascens de les noves dretes cosmetitzades –‘Partit Popular’, en el lloc de ‘Falange’– amb un José María Aznar que, molt oportunament, es confon amb els smileys McCain”, segons diu Ramon Aran en el pròleg. Finalment, Helena Tornero, una autora consolidada a Tu em vas prometre una història d’amor, acara la problemàtica de bastir una relació amorosa (tres a l’obra) en un format de comèdia amb apunts metateatrals, distanciament èpic i dos personatges polonesos de tarannà beckettià. A Anatomia d’un suïcidi (Teatre Nacional de Catalunya), Alice Birch exposa una tragèdia complexa i densa sobre la història de tres dones que es van suïcidar (1973, 1998, 2028) tractada simultàniament amb la mateixa escenografia, la qual cosa tal vegada força que el presumpte espectador, un pèl descol·locat, s’hagi de centrar en una sola de les tres històries.
 |  |  |  |
Un monstre escènic amb projecció internacional
Després del consens crític sobre El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La majordoma, Josep M. Miró puja un esglaó professional més amb El monstre, XXXII Premi SGAE de Teatre Jardiel Poncela (Fundación SGAE). En uns espais rurals indeterminats, amb un tractament formal radical, dos personatges s’acaren amb el retorn d’un personatge del passat, identificat com el Monstre, per vivificar un passat violent amb la hipocresia d’un poble opressor davant la Víctima que ha de purgar els pecats de la societat. Com Sergi Belbel, Miró ha publicat també dos volums en castellà de Teatro reunido (Punto de Vista Editores) amb quinze textos, des de La mujer que perdía todos los aviones fins a El cuerpo más bonito que se habrá encontrado nunca en este lugar.
 |  |  |
Una proposta dramatúrgica original
Lucía Carballal publica dos textos encomiables, La Fortaleza i Los nuestros (Ediciones La uÑa RoTa). En el primer text parteix d’El Castillo de Lindabridis, de Calderón, per a l’escriptura i direcció d’una altra peça amb les reflexions dels intèrprets sobre el paper de l’herència. A Los nuestros (que va tenir un muntatge al TNC al novembre), una família sefardita que viu a Espanya es reuneix arran de la mort de l’àvia Dinorah per complir l’Avelut, quan els familiars propers desapareixen durant set dies. Tots ells comparteixen el dol, el sentiment de trencar o no amb el llegat ancestral per avançar i amb la necessitat i la por d’enfrontar-se al futur amb il·lusió.
