El teatre català continua esquivant la memòria col·lectiva mentre proliferen les adaptacions literàries i els relats íntims.
Alguns fa temps que estan escandalitzats per la profusió de material novel·lístic que es trasllada als escenaris. I mentre l’opinòdrom juga al tennis amb la qüestió, gairebé ningú es deté a observar quina dramatúrgia impera en aquest estimat teatre nostre, caracteritzat per esquivar durant dècades amb immarcescible tenacitat les històries que ens defineixen com a societat. Abans, per una conjura contra el provincialisme –com ja assenyalava Sharon G. Feldman en el seu assaig Catalunya invisible (2002)–, i ara per l’imperi del “jo”.
Per descomptat, hi ha excepcions de textos que han buscat un retrat d’un moment de la societat catalana. Els exemples que ens van regalar Josep Maria Benet i Jornet (la trilogia Una vella, coneguda olor, Baralla entre olors i Olors); Jordi Casanovas (la trilogia Una història catalana, Pàtria i Vilafranca. Un dinar de festa major); el cicle “L’acció té lloc a Barcelona” de la Sala Beckett (2003-2004), que va generar textos tan importants com Plou a Barcelona, de Pau Miró, o Barcelona, mapa d’ombres, de Lluïsa Cunillé, i fins i tot musicals com Flor de nit, de Dagoll Dagom, amb llibret de Manuel Vázquez Montalbán. I es podria seguir amb Victòria, de Pau Miró; Super Rawal, de Marc Martínez i Miquel Casamayor o, més recentment, José y la Barcelona disidente, de La Línia, els projectes geolocalitzats de Mos Maiorum o Nodi: de gossos i malditos, de La Moukhles & Sentís.
Preval l’abstracte i l’íntim enfront del concret i col·lectiu
Sí, existeixen, però no determinen ni equilibren una producció dramatúrgica que, amb les seves moltes variants estilístiques, fa prevaldre l’abstracte i l’íntim enfront del concret i col·lectiu. Un teatre de ficció d’allò comú que no acabi sent pastura de l’exercici documental. Aquí guanya des de temps immemorial el teatre de divan que defuig la dimensió èpica en la seva accepció més brechtiana. Mentre s’han disseccionat amb precisió entomològica les relacions entre familiars, amics i amants i s’ha indagat amb profunditat abissal en els conflictes íntims de l’individu, la (intra)història compartida ha servit, en el millor dels casos, com un decorat difús.
Hem tingut guerres, revolucions, dictadures, corrupcions, vagues, persecucions, processos colonials i postcolonials, atemptats massius, drogues, sexe i rock’n roll en un segle que encara continua viu en la memòria sense que tot aquest material hagi despertat gaire interès entre els autors de teatre. Es va passar en un lustre d’un país que sortia en processó amb el dictador sota pal·li a un altre que ramblejava orgullosament amb els genitals a l’aire de l’artista Ocaña. Tot aquest material només es transvesteix en literatura dramàtica en molt preuades ocasions. Potser existeix un pobre prejudici sobre l’aridesa d’aquests temes, fins que irromp per desmuntar-ho un espectacle com Los hijos perdidos de Dios, de La Casa de Asterión, que eleva a epopeia d’estil Jan Fabre la tragèdia d’una família del País Valencià, des de la mort de Primo de Rivera a Alacant fins a la corrupció vertical de Benidorm.
Està bé que triomfin adaptacions com El día del Watusi, de Casavella, però existeixen infinites històries originals per escriure que ens retratin des del nostre agitat passat i present. L’any vinent, carregat d’efemèrides, potser seria l’oportunitat per repensar-se des de la dramatúrgia. Cinquanta anys des de 1976, quan tot era un tanteig de llibertat, o 1977, quan en el Parc Güell es va reunir la internacional llibertària i contracultural per celebrar l’impossible. Algú s’hi atreveix?
