Editorial de l’Entreacte 213 que ja podeu adquirir als punts de venda habituals o mitjançant l‘iQuiosc.
Estabilitat. En una entrevista que ens va concedir fa uns dies, Xavier Albertí reclama per a Carme Portaceli, la seva successora al capdavant del TNC, una cosa ben justa: polítiques a llarg termini i estabilitat institucional. Natàlia Garriga serà la sisena consellera de Cultura en sis anys, un rècord per oblidar. L’escenari d’incertesa no ha permès emprendre cap de les reformes estructurals que el sistema necessita. Les successives crisis i l’estocada de la pandèmia han debilitat i precaritzat el sector de la cultura fins a extrems inèdits. El futur passa per un canvi de model i per l’anhelat 2%, però també perquè aquest percentatge del pressupost arribi a la base de la creació i no es quedi en el manteniment de les estructures i les fórmules caducades.
Identitats. La cultura ens defineix, per això la seva articulació política no és gens gratuïta. A Descolonitzar la ment (traduït per l’editorial Raig Verd), l’escriptor kenià Ngũgĩ wa Thiong’o ens avisa que “controlar la cultura d’un poble és controlar les seves eines d’autodefinició en relació amb els altres”. Les nostres obres de teatre i pel·lícules amb prou feines reflecteixen la diversitat del carrer. L’articulació dels discursos continua en mans d’uns quants privilegiats, i per això costa tant superar les barreres masclistes, racistes, homòfobes o capacitistes. Una política cultural de futur ha de passar per reconèixer totes les identitats que ens configuren, en especial aquelles que en la seva marginació sistèmica evidencien la violència i la injustícia del sistema.
La Catalunya d’orígens, identitat sexual i físics diversos espera també la seva oportunitat per pujar a l’escenari
Viatge. Thiong’o és un dels escassos escriptors africans traduïts al català, un panorama d’incomunicació literària que és igual d’evident al cinema o la televisió. El Grec ens proposa enguany un petit tast de cultura de l’Àfrica, realitat igual de pròxima que d’ignorada. Si fugim de la mirada estreta de l’exotisme i es vol plantar la llavor més enllà d’uns dies de festival podria ser una oportunitat d’intercanvi, la millor vessant de l’art.
Projectar-se. Aprofitant el viatge, el festival d’estiu també proposa altres debats en paral·lel al voltant de conceptes com l’afrodescendència i la racialització, discursos que el Grec vol potenciar i que a les nostres institucions arriben tard en comparació amb altres parts d’Europa. La Catalunya d’orígens (també pakistanesos, xinesos i un llarg etcètera), identitat sexual i físics diversos espera també la seva oportunitat per pujar a l’escenari, però no com una excusa aïllada sinó com una voluntat natural de representar la societat que som ja, ara mateix.
